Vox: guanyar només per ser-hi

Durant anys la inexistència formal d’un populisme de dreta autoritari i xenòfob va aparèixer com una singularitat del mapa polític espanyol en el context europeu. Un dels majors mèrits de José María Aznar fou, precisament, unificar totes les expressions de la dreta. En termes de marca electoral, el PP aznarista cobria l’ampli espai que va de la dreta més dura al centre. Aquesta transversalitat social era conseqüència, en part, d’haver construït una sòlida hegemonia ideològica i cultural en el camp del nacionalisme espanyol. Una hegemonia que anava molt més enllà de l’espai estrictament conservador per penetrar les concepcions d’una part significativa de l’electorat urbà de centre i centreesquerra.

Notícies relacionades

Dues tertúlies excitades

Vuit telegrames després dels debats

Però la consolidació de Vox ha acabat de trencar la imatge del PP com partit alfa de la política espanyola. L’assalt a la política madrilenya de C’s, ja havia trencat el monopoli de l’artefacte electoral aznarista, però la irrupció de Vox ha tingut un doble efecte estructural en la política espanyola: ha acabat de fracturar l’expressió política de les dretes i ha escorat el conjunt del sistema polític a la dreta. De fet, la virtual victòria del PSOE s’explica per la voluntat expressa de presentar-se com un partit centrat. Tant com per fer imaginable una reedició del pacte amb C’s. La singularitat representativa de la llei electoral espanyola pot fer que la divisió de l’oferta electoral de la dreta impedeixi sumar majories de govern, però això no significa que hagi desaparegut la concepció hegemònica d’Espanya dissenyada per la Faes. De fet, si analitzem el discurs polític de Casado, Abascal, Rivera, Arrimadas o Álvarez de Toledo, no costa gens identificar l’imaginari polític fortament neoconservador de José María Aznar.

Amb un nombre important d’indecisos, el que queda de campanya encara pot esmenar alguna de les abundants previsions demoscòpiques d’aquests dies, però ja podem consignar dos fets. En primer lloc que, només pel fet d’haver normalitzat la seva presència electoral, Vox ja ha guanyat: ha aconseguit obligar a redefinir-se a totes les altres forces polítiques i ha acabat d’imposar un marc mental. El debat surrealista sobre els debats televisius ha estat una mostra. I, en segon lloc, que l’estratègia de la tensió en la que tant còmoda es troba la cultura política neoconservadora ja s’ha imposat en l’escena política amb epicentre a Madrid. La diferència hispànica és que mentre per l’extrema dreta europea o americana el nacionalisme excloent s’alimenta de manera preferent del rebuig a la immigració (enemic exterior), el nacionalisme espanyol s’engreixa explotant el rebuig al catalanisme hegemònic, caracteritzat com secessionisme (enemic interior). Aquest és el monotema amb el que les tres dretes tensionen i procuren incomodar i deslegitimar a les l’esquerres espanyoles. Però el que sembla que funciona a Espanya pot ser molt contraproduent a Catalunya. Segurament per això, el republicanisme català en sortirà fortament reforçat el pròxim cap de setmana.