¿Què va ser primer, Déu o l'home?

La relació entre Déu i societat és un tema fascinant, un dels pocs punts d’intersecció (potser l’únic) entre religió i ciència. És un misteri que ens acompanya de fa mil·lennis: per què els humans hem tingut la urgència d’inventar-nos les divinitats? Per què cultures allunyades en el temps i l’espai han acabat igualment atretes pel poderós camp gravitatori de les religions? Hi ha una teoria força acceptada que proposa que l’aparició de deus amb el poder de fer complir un codi ètic és un procés necessari per a la formació de civilitzacions complexes. Fa un parell de setmanes, un article va capgirar aquesta hipòtesi amb una reinterpretació de les dades, cosa que vol dir que encara ens queda molt per entendre sobre com han evolucionat les societats modernes.

Comencem, però, per la pregunta del títol, que ja us haureu adonat que no es pot respondre científicament perquè una part de l’equació no és accessible: l’existència d’una entitat superior que s’hagi pres la molèstia d’insuflar-nos vida és indemostrable, per tant no cal perdre més temps (prou se n’ha perdut al llarg dels segles) discutint aquesta possibilitat. Però la segona meitat és molt més clara. Mentre que no sabrem mai si Déu va crear l’home, sí que tenim la certesa que l’home va crear Déu. Diverses vegades, de fet, i de manera independent. Per tant, no pot ser una casualitat. De la mateixa manera que la selecció natural preserva els trets genètics que permeten que els organismes s’adaptin millor a l’entorn, les societats també mantenen les característiques que les fan sobreviure i proliferar amb més eficàcia. Aquesta en seria una.

La teoria dels “déus moralitzadors” que mencionava abans ofereix una explicació plausible a l’avantatge social de la religió. El fet que una població cregui en un ésser sobrenatural que pot castigar certs comportaments afavoriria la cooperació a llarga escala entre estranys, un requisit essencial per passar de petites estructures independents a la formació de mega-societats. Segons aquesta hipòtesi, quan un grup comença a créixer molt necessitaria el ciment de la religió per mantenir la pau i la unitat, per això ens hem empescat tot un ventall de déus. Serien com les crosses que ens han permet florir socialment.

Un treball publicat a 'Nature', que ha estudiat a fons l’evolució de 414 societats aparegudes en els últims 10.000 anys, proposa una lectura lleugerament diferent: la figura del Déu capaç de penalitzar els que no segueixen un codi moral concret no seria el que permet l’emergència de les societats complexes, sinó que en seria una conseqüència. És a dir, aquesta mena de divinitats no apareixeria fins que una civilització superés un llindar, que han xifrat en un milió de persones. Això implica que els déus moralitzants no son imprescindibles per a què sorgeixin grans estructures socials, sinó que serien útils després, un cop estan ben establertes, per ajudar-les a expandir-se i convertir-se en imperis. Els autors conclouen també que serien més importants per la cohesió les pràctiques rituals, que solen aparèixer abans que la idea del Déu totpoderós. Un detall final: normalment abans de crear els seus déus, les societats necessiten inventar una forma d’escriure. El poder de la paraula escrita és més que diví.

Cent articles en aquesta secció

Acabo, si m’ho permeteu, amb un tema molt més trivial: una petita efemèride. Teniu davant l’article número cent que escric per aquesta secció. Cent mesos que porto compartint el dissabte amb vosaltres. El projecte va començar el gener del 2011, i ha continuat ininterrompudament al llarg d’aquests vuit anys, només amb les pauses obligades de les vacances. Sempre agrairé a EL PERIÓDICO que s’atrevís a donar veu a quatre científics i que no ens relegués a una secció especialitzada, sinó que ens fes lloc entre els altres opinadors. És una manera de reconèixer que la nostra disciplina ens ajuda a entendre el món que ens envolta igual o més que la política, la filosofia o la cultura.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I encara hem d’estar més agraïts a tots els qui us atureu una estona en aquestes planes i llegiu amb atenció el que us volem explicar. Ha sigut fins ara una aventura fantàstica i, a nivell personal, molt enriquidora. Pel camí vam perdre la veu sempre lúcida del gran Jorge Wagensberg, ara fa poc més d’un any, un moment molt trist per tots. La resta intentem encara obrir aquesta finestra a la ciència cada setmana per a què puguem parlar durant uns minuts de les meravelles del present i del futur que s’acosta. Esperem que ho puguem fer molts anys més.

---

Metge i investigador de la Universitat de Leicester.