El fantasma de Mariano Rajoy

Pablo Casado va ressuscitar José María Aznar i va enterrar Mariano Rajoy per evitar el daltabaix i el resultat ha sigut la catàstrofe. Un fantasma recorria diumenge la planta noble de la seu popular a Génova. Tres enterradors vestits de dol van comparèixer per confirmar allò que la història els ensenya, però que els populars s’entossudeixen a oblidar: guanyen quan van el centre i perden quan tiren cap a l’extrem. En el debat obert en els populars sobre si les eleccions les guanyava el marianisme o l’aznarisme, s’acumulen les evidències a favor de la causa del’avui alleujat registrador de la propietat.

S’ha acabat l’excepcionalitat espanyola d’una dreta representada en règim de monopoli per un únic partit. La nostra dreta ja s’assembla a l’europea. El Partit Popular s’ha homologat tant que fins i tot repeteix els mateixos errors que els seus homònims continentals. Quan la dreta conservadora abraça l’agenda de l'extrema dreta perd l’agenda i perd les eleccions; a aquest i a l’altre costat del Pirineu. Després d’un resultat molt per sota de les seves expectatives per a Santiago Abascal, la pregunta no és què farà Vox amb el PP, sinó què farà el PP amb l'extrema dretaper tornar al centre, on hi ha els vots.  La irrupció de Vox no li ha fet mal a la dreta, només al PP.

Els populars sempre han funcionat com una màquina de guanyar eleccions i una trituradora de perdedors. Sabem que ja no són els primers. Ara esbrinarem si continuen sent els segons. El futur de Pablo Casado ja no està a les seves mans. Depèn que algú, per exemple el sempre desitjat Núñez Feijóo, decideixi fer el pas i reclamar el seu dret a provar fortuna en el lideratge. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En la política espanyola s’enterra massa ràpid i malament. És veritat que d’un partit com el PP s’esperava que, almenys, demostrés una capacitat de resistència similar a l’acreditada pel PSOE el 2016 i no baixar dels 80 diputats. S’ha desplomat, però encara continua sent el primer partit de l’oposició. No es guanyen les eleccions quedant el tercer. Albert Rivera jugava per fer fora Pedro Sánchez i acabar primer a la dreta. Ni una cosa, ni l’altra. El seu resultat és bo, però no el que buscava. Les oportunitats en la vida i en política passen una vegada, i no s'acostumen a repetir. Necessita completar el 'sorpasso' en la segona volta que seran les municipals. No es pot quedar dues vegades seguides a les portes.

La pitjor derrota del PP ha sigut la ideològica. Una majoria no veu Sánchez com l’ocupa que denunciaven.  Al contrari, ha quedat ratificat com l’únic que pot ser president. En la nit electoral del 28-A vam assistir a una victòria del discurs de la política i una sonora derrota del relat de l’antipolítica. Van guanyar els missatges integradors, plurals i oberts. Van perdre les consignes agressives, excloents i recentralitzadores. Es va imposar la realitat de l’Espanya poliàrquica davant el mite d’aquella una, gran i lliure.