El triomf de la complexitat

Més enllà de l’anàlisi de les dades detallades del 28-A, l’alta participació s’ha traduït en el triomf de la complexitat enfront de la simplificació. Aquest és el principal repte que hauran d’afrontar els líders polítics en la legislatura que ara s'obre. La victòria de Pedro Sánchez ha estat possible perquè és el candidat que s'ha acostat millor a la complexitat i diversitat espanyoles. Enfront de l'eix ideològic i de l'eix identitari ha emergit un tercer eix: el de la moderació.

La recepta del president Sánchez, que va repetir la mateixa nit electoral, és simple: respectar la Constitució, avançar cap a més justícia social i fer-ho en un clima de concòrdia. Són tres paràmetres que poden subscriure molts ciutadans. El frontisme i la dinàmica guerracivilista espanten els electors moderats. També la tàctica del com pitjor vagi, millor. Entenen que la política democràtica és la forma civilitzada de resoldre els conflictes en benefici de l'interès general.

Cinquena i sisena força a Catalunya

Pedro Sánchez sabia -les victòries del PSOE així ho palesen- que no es pot governar Espanya sense Catalunya; menys encara contra Catalunya. Es pot i s’ha de combatre la unilateralitat que va esgrimir l'independentisme en els fets de setembre i octubre del 2017, però la recepta no pot ser la unilateralitat de signe contrari: l'aplicació preventiva de l'article 155 de la Constitució. Els qui així ho pregonaven (Cs i PP) han quedat relegats a cinquena i sisena força política a Catalunya (i sense representació al País Basc).

Cayetana Álvarez de Toledo -ara única diputada electa del PP a Catalunya- defensava la fusió entre PP i Cs, en línia amb les tesis de la FAES de José María Aznar. Aquesta fusió, amb la Constitució a la mà, atemptava contra els equilibris de la Carta Magna de 1978. Els pares de la Constitució espanyola, del Títol VIII de la qual va discrepar aleshores un Aznar novell, van construir un text voluntàriament ambigu, ancorat en els equilibris propis de la Transició, en el qual conviuen el concepte de “pobles d'Espanya” (preàmbul) amb el de “poble espanyol” (article 1.2); el de “nació espanyola” amb el de “nacionalitats i regions” (article 2).

Les nacionalitats no eren una altra cosa que les nacions històriques que formaven part de l'Estat compost que és Espanya. El resultat del 28-A, com es va encarregar de corroborar-ho Pablo Iglesias la nit electoral, confirma el caràcter plural, plurinacional, d'Espanya. Les receptes unilaterals, de Catalunya contra Espanya i viceversa, no són vàlides per a administrar la complexitat, la pluralitat, que reflecteixen les urnes. S'imposa el diàleg, la negociació i el pacte. També la lleialtat institucional mútua.

Aquest triomf de la complexitat enfront de la simplificació política regeix també a Catalunya: ERC s'ha erigit en primera força, a poca distància del PSC (més d'un milió de vots i prop d'un milió, respectivament) perquè el seu líder, Oriol Junqueras, va deixar clar des de la presó que els seus vots impedirien un govern de les tres dretes (PP, CS i Vox) a Espanya. A la seva manera, ERC s'ha sumat al front dels moderats i s'ha distanciat de la via legitimista i d'oberta confrontació que marcava Puigdemont al PDECat i a la seva marca electoral (JxCat).

L'estratègia de Junqueras, després de dos intents fallits, s'ha imposat en les files independentistes. El sector interior del PDECat haurà de decidir després de les municipals i europees de juny si vol fer-se amb el comandament a distància amb el qual Puigdemont ha estat dictant la seva política des de Waterloo. Cal esperar que, culminat l'actual cicle electoral, les principals forces polítiques catalanes siguin capaces de fer un reset per a recuperar l'acció de govern, de portes endins, i tornar a pesar en la política espanyola, de portes enfora.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Repeteixo la idea inicial: el resultat de les eleccions del 28-A obliga tots els actors polítics a aprendre a administrar la complexitat, una tasca que compartim amb les principals democràcies del nostre entorn. El marc constitucional i l'espai comú europeu, en què Espanya ha delegat sobirania, són el terreny de joc en el qual es poden i s’han de canalitzar les demandes catalanes.

Mentrestant, la renúncia a l'unilateralisme és una exigència per a tothom. Ho va aprendre l'independentisme a la tardor del 2017 i ho han après ara les tres dretes (no es combat el guió original de Vox amb succedanis, dit sigui entre parèntesis). No es podia governar Catalunya contra Espanya i sense Europa. I tampoc no es pot governar Espanya contra Catalunya i amb forces que, com Vox, encenen les alarmes a la Unió Europea.