Descomunal bufetada a un PP neoaznarista

Potser el principal de les eleccions ha sigut el gran augment de la participació –sis punts a Espanya i ni més ni menys que 14 a Catalunya, fins al 77,5%– per derrotar el maximalisme exclusivista. I el primer i gran derrotat ha sigut l’entossudiment de la dreta.

Quan va triomfar la moció de censura, un mecanisme totalment constitucional, el PP s’ho va prendre com un assalt fraudulent al seu poder i Cs com un innoble atac a les seves expectatives hereditàries del desgastat PP de Rajoy. Els dos partits van deslegitimar la moció, van proclamar que Pedro Sánchez era un perill públic i que fer fora de la Moncloa a qui estava venent Espanya als separatistes era una emergència nacional. A més, van pintar una situació límit a Catalunya que exigia l’aplicació immediata d’una cosa tan excepcional com un altre 155, però menys suau i de caràcter indefinit. Urgència: expulsar l’“okupa” i limitar l’autogovern català.

Pablo Casado, com a nou líder d’un PP aznaritzat i de rebuig de la moderació de Rajoy, en té molta culpa d’aquesta deriva. I a aquesta estratègia s’hi va sumar Albert Rivera, forçat pel seu objectiu d’arrabassar al PP l’electorat conservador i que tampoc va posar objeccions en pactar amb el PP i Vox al Govern d’Andalusia i en exigir a la plaça de Colón la dimissió de Sánchez i el final de “les cessions” a Catalunya.

Irrupció de l’extrema dreta

El resultat ha sigut que els 169 diputats de la dreta s’han reduït a 149, vint menys. A més, no dividits entre dos de centredreta europeu, sinó entre tres i amb un d’extrema dreta. El PP baixa de 137 a 68 (comptant els dos de Navarra Unida) i cau del 33% al 17,1%, Vox irromp amb un 10% i 24 escons i Cs ha pujat de 32 a 57 diputats, del 13% al 15,9%.

La desfeta del PP és brutal perquè perd 69 diputats i la seva condició de gran partit de la dreta. A més, estarà contínuament assetjat per Vox, partit del que no ha sabut –o volgut– diferenciar-se massa, i per Cs que sembla que només pot continuar lluitant per l’estatus de primer partit de la dreta.

Sí, Cs retalla distàncies amb el PP, però a costa d’haverabandonat la seva posició de centre i d’estar enredat en una triple i confusa dreta. Sembla tancar-se –voluntàriament– l’opció d’algun pacte transversal. Potser un bon negoci quantitatiu a curt termini, però que obre greus interrogants de futur. Encara més perquè a Catalunya Cs perd la seva posició de les autonòmiques (passa de primer a cinquè partit) i retrocedeix del 25% a l’11,6%.

Notícies relacionades

No hi ha motiu per a l'alegria

El fantasma de Mariano Rajoy

L’anticatalanisme del PP i Cs ha donat al final escassos dividends perquè és poc assenyat voler expulsar del marc constitucional els secessionistes i totalment absurd afirmar que el PSOE de Sánchez ja no és constitucionalista perquè dialoga amb ells. Llavors només hi hauria 149 constitucionalistes al Congrés, admetent com a tals els 24 de Vox.

El primer missatge és que els electors han dit 'no' a aquest extrem exclusivisme –i a d’altres que s’hauran d’analitzar– i han clavat al PP neoaznarista una bufetada descomunal.