L'escriptura i el temps que passa

Escric aquestes línies amb una preocupació: probablement he escrit massa. Si no hagués escrit tant és possible que hagués cridat més l’atenció. Potser és una reflexió vanitosa...                                                                       

En tot cas he escrit sense fer cap càlcul, portat per un impuls que em satisfeia, per no dir que m’arrossegava. Sense cap propòsit. De fet, escrivint encara soc feliç, tot i que aquesta paraula, 'feliç', potser sigui exagerada. Escriure és molt fàcil, però ja és una mica més complicat encertar el què, el com i el quan de l’escriptura.  

L’escriptura pot ser molt feliç o molt molesta, com passa amb les persones. Si no ets un geni –o si no creus que ho ets– pots topar amb problemes gens agradables. 

Escriure no és sempre un art fàcil, i comença a tenir valor quan l’exercici d’escriure deixa de ser-ho. 

Escriure sovint no suposa garantia de qualitat, però és cert que es pot fer un aprenentatge. I això exigeix dues virtuts que no sempre són fàcils: capacitat i paciència. 

Ernest Hemingway va dir: “Escriure és una activitat àrdua i com que l’autor vol que el lector no s’estalviï paraules quan el vol convèncer, i a mi m’agradaria molt llegir algun text escrit pel lector, espero que sigui tan indulgent amb mi que jo ho seria amb ell".

Jo admiro, francament, alguns escriptors francesos que vaig llegir quan era jove. En un diari de pensaments que he retrobat a casa, André Maurois diu que un escriptor vulgar descriu els tipus de la realitat, mentre que l’escriptor de talent descriu els tipus que la societat desitja.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

I encara més rotund: per a un escriptor cèlebre, el fet d’arribar a la vellesa és possible que faci que sigui més admirat pels seus anys de supervivència que pels seus llibres. 

Hi ha una sentència que sempre serà vàlida: les coses van com van.