ANÀLISI
Darrere de la cortina del crisantem
zentauroepp47957860 fotodeldia kma15 tokio jap n 30 04 2019 una viandante190430142843 /
En una de la ciutats més futuristes del món, Tòquio, hi resideix una de les institucions més antigues de la història global, la família imperial japonesa. Com tindrem ocasió de comprovar a partir d’aquesta setmana, la monarquia més antiga del món continua ancorada al país mitjançant la Constitució, el recolzament popular i, també, les creences i els ritus xintoistes. Començant amb l’entrega per part de l’emperador Akihito dels símbols imperials que rebrà el príncep hereu Naruhito, segons el ritu senso, es dona inici a una sèrie de ritus i celebracions oficials que acabaran la tardor d’aquest mateix any amb el 'daijosai', una cerimònia en la qual el ja emperador Naruhito oferirà arròs i altres ofrenes a la deessa del sol Amaterasu.
L’inici d’aquest procés d’entronització posa fi a l’era Heisei i comença l’era Reiwa. Les eres imperials són un referencia tant en el dia a dia del poble japonès, a través de nous calendaris o formularis administratius, com per a la narració del discórrer històric del país. Ara bé: les eres imperials només adquireixen significat històric mentre transcorren i no quan comencen. Per exemple, la denominada era Showa significava "pau il·lustrada", però també va incloure el període que va portar el Japó a la segona guerra mundial. En el cas de l’era Heisei o "culminació de la pau" que ara es tanca amb l’abdicació d’Akihito, podem parlar d’una etapa marcada per les conseqüències d’una economia madura amenaçada per creixements econòmics febles, la recerca d’un nou rol internacional i l’aproximació als països de l’entorn, l’emergència del Japó com a superpotència cultural o, també, la progressiva erosió de la "cortina de crisantem".
Seguint amb aquesta última metàfora sobre el tractament que els mitjans de comunicació i els poders fàctics feien sobre la institució imperial, podem dir que la cortina ha anat caient. I el que ha passat, en conseqüència, és que s’ha descobert que la família imperial és un reflex de la realitat de la societat japonesa. El cada cop major envelliment de la població obliga a decisions sense precedents: l’avançada edat de l’emperador ha forçat la seva abdicació, i, en un altre pla de coses, la necessitat de mà d’obra en edat de treballar obligarà l’ús intensiu de robots o a acceptar noves quotes d’immigració. En general, si el paper de la dona no s’equipara al de l’home en tots els àmbits de la societat, això pot generar problemes anacrònics com el de la necessitat de garantir un hereu home. Així mateix, en l’obligada recerca d’un nou paper internacional, una generació amb experiència i vincles internacionals serà clau en el futur immediat del país i, en aquest sentit, el nou emperador és un actiu tant per a la projecció exterior del Japó com per al futur de la institució.
Un temps nou
Naruhito és un home d’un nou temps, no només perquè va néixer després del final de la segona guerra mundial. S’ha format a la universitat com a historiador a Tòquio i durant dos anys a Oxford, experiència sobre la qual sempre ha expressat el seu grat record. Però és l’experiència acumulada en l’àmbit de la representació internacional, en la superació de la pressió social per la qüestió de la impossibilitat d’oferir un hereu home al tron, en la seva involucració en temes d’incidència global com ara el canvi climàtic o en el seu intent d’exemplificar el paper actiu dels homes en l’educació de la família... el que pot contribuir a mantenir la institució imperial fora de les grans tensions que amenacen el Japó.
Un lloc comú per descriure el "país del sol naixent" és que es tracta d’una combinació de tradició i modernitat. El cert és que per descriure el Japó actual seria més adequat fer referència a les tensions constants entre la necessitat de canvis substancials i les forces conservadores. Unes tensions similars a les que en molts casos poden acabar afectant els països europeus a mitjà termini; i per això el Japó en certa manera està recorrent un camí que pot servir de referència.
Saber com el repte de l’envelliment de la societat i la pèrdua de població en edat de treballar es combatrà mitjançant la incorporació de robots en l’economia productiva i de serveis, però també amb canvis en les polítiques d’immigració. Observar com, més per necessitat que per convicció de tota la societat, la dona japonesa anirà trencant el sostre de vidre en l’àmbit públic i qüestionant les visions conservadores. O descobrir com el país és capaç de resituar-se internacionalment davant la consolidació de l’ascens de la Xina com a potència global, són algunes de les moltes tensions compartides en les quals el Japó pot servir de referència en aquesta nova era Reiwa.
