Petit observatori
La cara pot ser una arma
Més enllà de l'aspecte físic, el rostre actua com un instrument comunicatiu, social o psicològic
L’actriu Renée Zellweger reapareix irreconeixible en una festa de la revista ’Elle’. /
Estava repassant la premsa, al matí,
quan m’he trobat amb aquesta magnífica sentència:La cara és la nostra targeta de presentació.
Felicito la doctora Arantxa Maizcurre. La sanitat, en general està molt bé que tingui estímuls atractius.
La cara és important, realment, tots ho sabem i la seva qualitat física pot influir en l’estètica.
Hi ha una sentència castellana molt antiga que diu que “la cara és el espejo del alma”. Naturalment, com passa en bastants casos, la sentència pot ser tan brillant com falsa. Quantes cares amables que somriuen afectuosament intenten amagar amb un somriure esplèndid la més fonda malícia.
La cirurgia oral i maxil·lofacial es podria dir que és la gran desconeguda. Tot i que hi ha molts altres problemes a la societat.
La cara pot enganyar, senyors, la cara pot ser o no ser una careta, perquè a vegades no vol amagar res. Les cares mai han tingut normes per sortir al carrer i ni tan sols s’exigeix a la cara que sàpiga somriure.
Hi ha problemes físics que, al mateix temps, son problemes socials, i la cara pot patir totes dues adversitats. No soc un expert en aquesta matèria, com el lector segur que ja ho sap. La cara és un element bàsic de la nostra anatomia.
Potser es podria estudiar una possible relació entre “cara” i “caràcter”. Fins i tot la cara apareix com una expressió popular que va més enllà del rigor científic. A vegades diem a algú: avui fas mala cara. I més enllà de l’aspecte físic -saludable o no- la cara actua com un instrument comunicatiu, psicològic o social. Fem mala cara als qui ens contradiuen o ens multen.
Em sembla extraordinari que la musculatura actui a les ordres d’un sentiment.
