Casado es divorcia

Cayetana Álvarez de Toledo va dir les coses pel seu nom: "Ha sigut una derrota rotunda, contundent i molt clara”. Pablo Casado, flanquejat per Adolfo Suárez fill i Teodoro García Egea –el Trio Calaveres repintat pel Greco amb alguns voltors de fons– va tornar a mentir intencionadament una vegada més a l’afirmar, des del seu inevitable somriure al Joe Rigoli, que la culpa va ser de Rajoy, la Setmana Santa i el rock & roll. Després, li va faltar temps per rebatejar Vox, el partit amb el qual governa Andalusia i pretenia governar Espanya, com “la ultradreta”, es va reservar per al PP l’epítet bufó de “centredreta” i va exorcitar Rivera per la seva demoníaca condició de “socialdemòcrata disfressat de liberal”. Puta enveja. Els liberals europeus flipen amb les canviants amistats perilloses dels seus homòlegs espanyols.

Casado no només s’ha divorciat de si mateix, sinó també d’aquell mínim de decència que se li suposa a tota persona pel simple fet de ser-ho. Com el gran Groucho: “Aquests són els meus principis, però si no li agraden en tinc d’altres”. 'Chapeau' bis per a Cayetana, crani privilegiat que no ha dubtat a torturar les seves neurones obligant-les a escoltar en català: “No sé què és això de tornar al centre o a la moderació”. Servidor, en cas de ser neoaznarista, i malgrat la seva altivesa camamíllica, la desitjaria presidenta: pensa fort i parla suau, que sempre és d’agrair. ¡I l’ínclit Millo, per rebujitos, faralaes i alegries, olé, a la Fira d’abril, que just comença aquest dissabte, dia 4 de maig! ¡Fins i tot el curs del temps ha alterat Vox!

No, la gent no som tan ximples com pretén Casado: no veiem sempre la tele, hem escoltat Serrat i Sabina i fins i tot llegit algun llibre. Crec fermament que si es mirés fixament al mirall comprendria el perquè de la seva derrota. Hi ha coses que no canvien canviant d’eslògan; centrar-se significa pensar equilibradament, i no, equilibrísticament.

Notícies relacionades

Amb la mirada posada a Galícia

Cs: l'abstenció responsable

Malgrat la vociferació compartida pel Trio de Colón, el PSOE és un partit perfectament jacobí, però els seus militants no van corejar “Amb indepes, no”, sinó “Amb Rivera, no”. Amb el PP autodelmat, Vox llunyíssim dels 80 diputats que li augurava el Mossad i Albert remugant què vol ser de gran, ens queda encara –si uns matisen les seves línies vermelles i els altres les seves grogues– un fil d’esperança, junts, per cantar 'La vie en rose'.

PS: Em sembla espantós que s’hagi concedit la Creu de Sant Jordi a la senyora Núria de Gispert: no juga tan bé a futbol com Messi, és especialista en targetes vermelles i d’un moment a l’altre pot posar-se a cridar-li a Leo, histèrica, que torni a la seva terra. Millor la Creu del Drac.