Quan el monstre crida... ¡casa!

Els monstres s’amaguen als armaris. També en els de l’ànima. La infància és plena de racons foscos que ens fan por. Aquella porta entreoberta durant la nit que es pobla d’éssers malignes. Aquella finestra per la qual es filtra una escletxa de llum i per la qual imaginem que es cola tot el que és temible. ¡Casa!, crida el nen quan entra en el cercle protector del joc.

Durant els tres últims anys, les pàgines d’aquest diari han anat recollint casos esgarrifosos d’abusos infantils. Joaquim Benítez, el pederasta que va confessar la seva culpa a EL PERIÓDICO, acaba de ser condemnat a 21 anys i 9 mesos pels abusos que va cometre contra alumnes de l’escola Maristes de Sants-les Corts entre el 2006 i el 2010. Ell és un dels 13 denunciats per pederàstia. Els lectors d’aquest diari coneixen les històries de vergonya i sofriment de moltes de les víctimes. Els relats han resultat dolorosos. També incòmodes per a alguns lectors. No és fàcil comprovar que la foscor també arriba als llocs que considerem un refugi.

El valor per relatar els abusos

Una filla confessa a la seva mare, de forma imprevista, els abusos a què va ser sotmesa de nena per un familiar. Un home contempla el fill d’uns amics jugar amb el seu avi i, de sobte, unes imatges desterrades al fons de l’armari l’escometen. També el dolor, la vergonya, la por, el desconcert. ¿Quantes persones han trobat el valor aquests tres últims anys per relatar els abusos soferts i callats? ¿Quants s’han sentit identificats, acompanyats, reconeguts en un desconsol que vivien en solitud? Obrir la porta del monstre és traumàtic, però més ho és sentir la seva ombra durant tota la vida.

Segons Save the Children, entre el 10 i el 20% de la població a Espanya ha patit algun tipus d’abús sexual durant la seva infància. S’estima que només el 15% dels casos són denunciats i, generalment, «amb un final bastant amarg». L’oenagé apunta quatre escenaris que dificulten la denúncia: la por d’explicar un abús, l’escassa empara que troba qui s’anima a relatar-lo, els errors del sistema al tractar les denúncies i els temps de prescripció del delicte.

De mitjana, un nen o una nena pateix abusos sexuals durant quatre anys, una eternitat en la infància. La por de relatar-ho és paralitzant. No s’entreveuen sortides a una relació que ni tan sols s’acaba d’entendre i que, d’alguna manera, ha conformat la personalitat del petit. Si finalment el nen s’atreveix a explicar-ho, no sempre troba el recolzament que necessita. El 70% de persones que van patir abusos sexuals asseguren que ho van explicar a algú. Si la confessió es converteix en denúncia, només el 30% dels casos arriben a judici oral. I, finalment, el mur de la prescripció, protegeix els depredadors.

En multitud de llars, moltes més de les que intuïm, molt més a prop del que imaginem, hi ha armaris que oculten tots els terrors infantils. Mai es parlarà prou de pederàstia si la informació serveix per aportar una mica de llum i aconseguir que un sol nen sigui capaç d’alçar la veu o un adult atresori prou força per enfrontar-se al seu passat.

Per desemmascarar el mal, la comprensió i el recolzament a les víctimes són tan importants com l’educació. Formació per a tothom i a totes les edats, però especialment per als nens. El paper del professorat, dels pares i les maresés determinant en la prevenció. El tema s’ha d’abordar des d’edats primerenques i d’una manera que els més petits sàpiguen comprendre-ho. Les relacions de poder no contenen salconduits per accedir al cos d’altres, ni l’afecte ha de contemplar la submissió. Educar en el respecte i cura al cos propi i aliè, és una arma contra la pederàstia i una vacuna contra els abusos. També la manera d’aconseguir relacions d’afecte basades en la igualtat i la confiança mútua.

D’una manera oberta i a una edat molt primerenca

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Clara y su sombra és un conte creat per la psicòloga Elisenda Pascual Martí, psicòloga especialitzada en infància i acompanyament familiar. Una bonica història d’una nena que ha perdut el seu somriure i no sap ben bé per què. Una ombra la segueix a tot arreu, també la toca. Aquest senzill argument permet abordar el tema dels abusos infantils d’una manera oberta i a una edat molt primerenca. Un excel·lent exemple de com prevenir o detectar la pederàstia pot ser més senzill si aixequem els murs del secretisme.

És fonamental parlar. Continuar parlant. I denunciant. Tot i que resulti incòmode, tot i que faci mal. La paraula és llum i forma. El que es calla, no existeix per als altres. Fins i tot pot seguir ocult a l’interior. És llavors quan els monstres abandonen els armaris i s’instal·len sota la pell. Sota la seva capa de perversió, ni se sent ni es pensa ni s’actua en llibertat. Per desgràcia, no hi ha cercles màgics on protegir-nos. El crit de ¡casa! de vegades no és sinònim de refugi, sinó de presó. Una presó sense finestres ni futur. Per això ens hem de conjurar perquè, almenys, els cercles de silenci no ocultin els culpables.