Marcelo Bielsa i la dificultat del 'fair play'

Fa tres anys, en el triatló de la ciutat mexicana de Cozumel, Alistair Brownlee ajudava a arribar a la meta al seu exhaust germà Jonathan, que, a pocs metres del final, queia desmaiat per un cop de calor. Les imatges van donar la volta al món despertant una onada d’adhesió per l’emotiva actuació d’Alistair, que se sacrificava virtuosamente pel seu germà en detriment d’obtenir un millor resultat.

En els Jocs Olímpics de Berlín, coneguts com els jocs de Hitler, el saltador alemany Luz Long liderava la prova de triple salt. Mentrestant, Jesse Owens, l’atleta nord-americà negre, que havia guanyat dues medalles d’or en 100 i 200 metres, fallava tots els seus salts. Un dels motius era l’enuig provocat pel fet que Hitler li hagués retirat la salutació per les seves victòries. Long, que estava a punt de guanyar amb un salt de 7,86 metres, va ajudar Owens corregint-li la seva carrera, tot i que era conscient que amb això corria el risc de perdre la prova. Cosa que finalment va acabar succeint quan Owens va saltar en el seu últim intent 8,06 metres.

El cap de setmana passat vam ser testimonis d’un altre comportament digne d’elogi. Marcelo Bielsa, l’extravagant entrenador argentí del Leeds, en el partit davant de l’Aston Villa va ordenar als seus jugadors que es deixessin marcar un gol per compensar que el seu equip s’hagués avançat al marcador aprofitant-se de la lesió d’un rival. 

Tot i que els tres exemples tinguin un halo de similitud, només els dos últims mereixen qualificar-se d’actes propis del ‘fair play’, un valor que es predica de l’esport, però que cada vegada és més infreqüent veure’l als terrenys de joc. Tot i que aquesta expressió dista molt de tenir un significat clar, podem acudir a Sèneca per caracteritzar-ne un dels trets. Deia el filòsof d’origen cordovès que l’adversitat és ocasió per a la virtut, perquè és fàcil proclamar en abstracte la bondat, com també amb prou feines té costos presumir d’altruisme o virtut quan l’acte que es realitza no genera un perjudici en un mateix o quan col·lateralment n’obtenim un benefici. 

El ‘fair play’ és una cosa digna de ser lloat perquè suposa una actuació en benefici d’altres en situacions que generen un detriment en la mateixa persona, en els interessos o expectatives pròpies. Long va perdre l’oportunitat de guanyar una medalla d’or, mentre que Bielsa deixava passar l’oportunitat de guanyar el partit i mantenir les esperances de pujar directament de categoria. Aquest punt de vista impersonal en l’ajuda és precisament el que van demostrar tots dos al no mirar a qui beneficiava la seva acció. Però, ¿pensava en això Alistair Brownlee quan ajudava el seu germà? ¿Hauria prestat la seva ajuda a Fernando Alarza, el triatleta espanyol que hagués desbancat el seu germà del subcampionat sense la suposada assistència virtuosa? 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Però cada vegada és més complicat ser un esportista que honri el ‘fair play’ en situacions com les descrites, ja que aquell no només ha de renunciar a anys d’intens sacrifici, sinó que en moltes ocasions, també a suculents ingressos econòmics o patir la pressió del club o del país que representa. I és que l’esport modern descoratja cada vegada més el ‘fair play’ i la glòria de l’esportista exemplar. Per això, el valor del gest de Bielsa.