Feliç Dia de la Mare

Orna Dornath va revolucionar el 2016 el món de la maternitat amb el seu llibre 'Madres arrepentidas'. Dornath hi treia a la llum un tabú amagat durant molts anys a la terra profunda del que mai es diu: que hi ha dones que, després de ser mares, no assoleixen cap tipus de plenitud ni èxtasi ni pensen que la seva vida per fi tingui sentit després de portar un fill al món. Algunes estimen profundament els seus fills, però, d’haver sabut on es posaven, no ho haurien fet. Així de simple. Algunes ni tan sols els estimen.

A una dona que no vol ser mare, que s’atreveix a dir alt i clar que no vol tenir fills, se la mira malament. Recordo la primera vegada que, fent ostentació d’una gran valentia, Maribel Verdú es va atrevir a expressar-ho en una entrevista, fa molts anys. Quin escàndol. Alguna cosa rara hi havia d’haver en ella, en la seva psique, si renunciava a aquest do sagrat, a aquesta missió meravellosa, que la naturalesa alhora li havia regalat i encomanat. Però, atenció, que a les que sí que hem volgut ser mares se’ns pot mirar encara pitjor si no ens atenim al rol sacralitzat que de nosaltres s’espera. 

Recordo les pressions que vaig haver de suportar perquè no vaig poder donar el pit a la meva filla. Va ser el cavall de batalla que tenim les mares. Perquè si no li dones el pit no ets una bona mare. No importa que –com va ser el meu cas– siguis tu la que mantinguis la família i hagis de treballar gairebé des del dia que surts de l’hospital i no estiguis per portar un nadó penjat del pit a tot arreu. No, perquè et culpabilitzaran amb la Mística de la Lactància. "Res representa millor una dona que una mare donant el pit al seu fill", llegeixo en un blog de criança. I les dones que no tenen fills, no poden o no volen donar el pit, ¿què són/som? ¿Extraterrestres?  

Després arriba la que opina que l’abrigues molt o poc; la que et diu que l’has de posar de cara amunt o de cap per avall; la del xumet sí o xumet no; la d’Estevill i la del collit, la de "no saps com agafar-lo, deixa’m a mi", o la de "¿has pensat a fer-te una liposucció? Jo et puc passar l’adreça d’un metge amic...". Totes opinant. Mares, amigues, germanes, veïnes i fins i tot totals desconegudes que et trobes a la cua del supermercat.

Opinions que no acaben mai, que continuaran al banc del parc –aquest parc on mai hi van pares– i en les reunions de l’escola, a les quals, per cert, tampoc hi van pares. De vegades, algun pare apareix, despistat, al parc o a la reunió de torn. Les mares el lloen d’allò més i comenten que bon pare que és. A ell se’l considera bon pare per fer el que nosaltres estem obligades a fer. Ningú qüestiona el sexisme implícit en tot això.

I quan el teu fill o filla sigui adolescent, tant de bo tinguis la immensa sort que he tingut jo i et surti més o menys assenyat i amb bones notes... Perquè a la mínima que suspengui, o s’emborratxi, o fumi porros, o respongui de males maneres, algú comentarà a cau d’orella –o no tan a cau d’orella– que la culpa és d’aquesta mare que a la seva edat encara porta minifaldilles i que hi ha qui l’ha vist fent vermuts diumenge al bar del barri, es creurà que encara és una joveneta.

Al Dia de la Mare, algunes mares ho passaran malament. Alguns fills i filles, també. Perquè, immersos en aquesta idealització de la sempre sacrosanta maternitat, pensaran que no estimen prou la seva mare. Són els fills de les madrastres de Blancaneu (les mares narcisistes que envegen les seves filles, joves i boniques, que els recorden que elles ja envelleixen), de les mares de la Rapunzel (les que volen tenir tancades les seves filles en una torre d’ivori, perquè les cuidin en la vellesa), de les mares de la Patufeta (intrusives i sobreprotectores que es neguen que el seu fill o filla creixin), de les mares de Hansel i Gretel (les que abandonen els seus fills) o les de la Ventafocs (les que els tiranitzen). Perquè els contes ens recorden que hi ha mares de molts tipus...

Però ja ens explicava Bruno Bettelheim en la seva ‘Psicoanàlisi dels contes de fades’, que en els contes infantils es narren els sentiments ambivalents que podem sentir cap a les nostres mares. Les mares narcisistes, abandòniques, tiranes, intrusives, solen aparèixer com a madrastres, mentre que la fada padrina és la versió idealitzada del que esperem de la nostra mare, del que volem que sigui, i que normalment gairebé mai arriba a ser. Perquè les mares som dones de carn i ossos, no fades.

El Dia de la Mare ens convé recordar que les dones podem ser moltes coses. Escriptores, astronautes, físiques, artistes, científiques, esportistes... I, a més, mares. O no ser-ho. I que podem ser bones o males mares, igual que podem ser bones o males cuineres.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La Mística de la Maternitat és un mite reduccionista que ens fa mal tant a les mares com als fills i filles. 

Dit això, feliç Dia de la Mare...  A qui vulgui celebrar-lo.