Alaa Saleh, icona d'una revolució

“Mai vaig esperar que la meva imatge s’estengués tant, però m’alegra que el món hagi pogut veure que hi ha una revolució al Sudan”. Així s’expressa la jove Alaa Saleh, estudiant d’enginyeria, que personifica l’esperit de la revolta liderada pels joves i les dones i que van provocar la caiguda del general. 

Des de la seva independència, el Sudan ha perdut 63 anys amb règims militars, dues guerres civils, diferents intents d’autonomia i greus conflictes ètnics, religiosos i econòmics. A més, el règim d’Al-Bashir ha malgastat tres dècades, i es va mantenir en el poder malgrat Darfur, les acusacions de genocidi i crims contra la humanitat, les acusacions de col·laborar amb el terrorisme i la corrupció galopant.

Aquesta situació i la persistència de la crisi econòmica, el deteriorament de les condicions de vida, i la propagació de la corrupció, la impunitat i els privilegis, van convèncer la població de rebel·lar-se perquè no hi havia esperança de reforma, per falta de voluntat del poder. 

Ara, el Sudan necessita treure lliçons dels successius cops i revoltes. És important escoltar la gent, enfortir les institucions, i que els partits, els sindicats i els militars aprenguin les lliçons del passat. El Sudan necessita una estabilitat ratificada per la voluntat dels seus ciutadans i un govern que busqui compensar el que s’ha perdut, un govern que es preocupi pels problemes de la pobresa, l’atur i l’educació.

Els esdeveniments al Sudan des de l’enderrocament de l’Al-Bashir i l’assumpció del poder per part d’un consell militar, contrasten amb què ha passat en alguns països de la primavera àrab a causa de l’absència d’organitzacions civils amb capacitat de compensar el buit que deixen els dictadors.

Somnis i esperança

Notícies relacionades

Noves protestes multitudinàries contra els militars al Sudan per reclamar que cedeixin el poder

L'Exèrcit del Sudan deposa el president Al-Bashir i pren el poder

El consell militar té el recolzament dels principals països de la regió però ha d’evitar perdre la confiança dels sudanesos, que mantenen la seguda davant el quarter general de l’exèrcit fins a aconseguir reduir els temps de transició per escollir un Parlament, reestructurar el Tribunal Constitucional i entregar el poder al nou Govern elegit. El moviment popular que va participar a les protestes és ampli, variat però amb un objectiu comú, tot i que difereixen en l’estratègia de l’endemà.

El camí cap a la llibertat no serà fàcil. Topa amb les tradicions dels governs autoritaris i el radicalisme que intenten mantenir-se a qualsevol preu. Però una nova generació, amb un rol principal de dones que volen assumir el seu destí. El gran error seria fer tornar el Sudan al malson de la tirania després del somni de la revolució. És urgents ajudar el Sudan per desfer-se de l’herència del passat i la confusió del present per construir un futur millor. Malgrat la deriva de la primera onada de revolucions de la primavera àrab, les mobilitzacions a Algèria i el Sudan estan obrint una nova etapa i restaurant l’esperança d’un canvi democràtic.