Un exili poc republicà

L’exili que fa 80 anys van emprendre milers d’espanyols, fugint de la mort o de la presó, està sent objecte aquests mesos de múltiples actes commemoratius. S’aprofita l’ocasió per fer un repàs de la barbàrie que va suposar el cop d’Estat franquista i honrar de passada la memòria republicana.

Totes aquestes efemèrides poden ser vistes com una forma poètica de justícia per als qui van haver d’abandonar el seu país per haver defensat una causa justa. Justícia memorial, doncs, per als exiliats, però ¿també per a l’exili? Convé preguntar-se, en efecte, si tots aquests actes, que es presenten sota el rètol d’“exili republicà”, fan justícia al que significa l’exili o, dit en altres paraules, si el sentit de l’exili se substancia en legitimació de l’Estat republicà o apunta més aviat cap a una altra manera d’entendre la política.

És innegable que molts exiliats van viure l’exili com un sacrifici per la República, esperant que un dia pogués fructificar en restauració republicana. Alguns pocs, com María Zambrano o Max Aub, no obstant, van pensar que amb l’exili es tancava una manera d’entendre l’Estat  i se n’obria una altra que no tenia a veure res amb el passat.

Per entendre això s’ha de tenir en compte la diferència entre un exiliat i un refugiat (que mai se’n va del tot) i un desterrat (que només pensa a tornar) o un transterrat (que canvia de terra). L’exiliat sap que quan se’n va, es tanca definitivament la porta de sortida perquè aquest món que deixa, desapareix. Descobreix llavors que estar exiliat és ser exiliat. L’exili apareix llavors no com una circumstància passatgera, sinó com una forma d’existència. María Zambrano recorre a un terme carregat d’història per explicar aquest canvi: l’exili, diu, es converteix en diàspora. És un terme jueu que els profetes van encunyar en l’exili de Babilònia. El seu particular Estat havia sigut derrotat pels seus enemics i, després d’una penosa reflexió, van arribar a la conclusió que la forma política d’existència, pròpia del poble jueu, era viure en diàspora, és a dir, dispersos pel món convivint pacíficament amb els altres pobles. L’exili com a diàspora significa renúncia a un Estat propi i una pàtria material. És significatiu que el llibre on expliquen la seva tornada a casa es digui Èxode.

Notícies relacionades

Sánchez demana «perdó» en nom d'Espanya als exiliats de la Guerra Civil

Twitter era una cerveseria de Múnic

María Zambrano manlleva aquesta herència jueva per esprémer i expressar la seva experiència d’exiliada. Ja no té pàtria perquè l’ha perdut però no hi renuncia, només que aquesta consisteix a renunciar a qualsevol reconstrucció identitària: “la pàtria veritable té per virtut crear exili”, diu lúcidament.

La filòsofa malaguenya és certament una excepció perquè són pocs els exiliats que han reflexionat sobre el seu exili. La majoria van viure amb les maletes preparades per a la tornada. El que no hauríem de fer és privar aquesta enorme experiència de tot l’abast polític, sobretot avui quan l’exili, en la seva modalitat de migració, s’ha convertit en el problema polític més gran del món. L’exili obre una porta a la universalitat que transcendeix tota recuperació identitària, inclosa la republicana.