Quan ens roben el part

Ha tornat a passar. Una dona embarassada ha sigut detinguda per la policia per ordre d’un jutge a petició de la direcció d’un hospital, a l’haver superat la setmana 42 de gestació, i portada a l’esmentat centre hospitalari perquè li induïssin el part en contra de la seva voluntat. No es tracta d’un episodi de la sèrie 'El conte de la serventa', sinó d’un fet real. Va passar el 24 d’abril a Oviedo, i el centre implicat va ser l’Hospital Universitari Central d’Astúries. Anteriorment, l’any 2016, un cas similar es va produir en el Parc Sanitari Sant Joan de Déu de Sant Boi de Llobregat.

Tant en un cas com en l’altre l’argument que s’ha donat és el mateix: la decisió de la mare posa en perill la vida del nadó, presentant tots dos com a antagonistes. La institució sanitària, i també judicial, s’erigeixen en defensors de la criatura, obviant que el benestar emocional de la mare és imprescindible per a la del petit. Parir després de la setmana 42 té els seus riscos, però també els té una inducció. No obstant, es presenta la intervenció mèdica com a lliure de perills quan això és fals. A més, en aquest cas, el nadó es trobava en bon estat de salut.

El succeït a Oviedo ens mostra com massa sovint les dones al quedar-nos embarassades o al donar a llum deixem de ser considerades subjectes de ple dret. Obligar una dona a parir en contra de la seva voluntat i sotmetre-la a l’esmentat estrès és violència, violència obstètrica. Com també ho és que en el transcurs del part no t’informin adequadament, no et deixin estar acompanyada al donar a llum, et separin del teu nadó, et trenquin la bossa de les aigües o t’indueixin el part sense el teu consentiment, et realitzin una cesària de manera innecessària, una episiotomia (incisió quirúrgica a la vulva) per rutina o pugin sobre la teva panxa durant l’expulsiu, per empènyer cap a baix el nadó, realitzant la coneguda maniobra de Kristeller, la qual es continua efectuant malgrat estar prohibida pel mal que pot causar a la mare i a la criatura. 

Aquests últims dies, arran dels actes de presentació del llibre que acabo de treure, 'Mamá desobediente. Una mirada feminista a la maternidad’,on, entre altres temes, exposo l’esmentada qüestió, he tingut l’oportunitat de parlar amb professionals de la salut sobre això. Si bé alguns reconeixen aquesta violència, treballen i es formen per humanitzar l’atenció al part, i s’han fet canvis en les pràctiques i millores en les infraestructures, encara un sector significatiu rebutja el concepte de violència obstètrica i ho considera un atac al seu exercici professional. No obstant, posar nom a aquestes pràctiques és essencial per erradicar-les. Així com els homes són aliats per acabar amb la violència de gènere i no han de sentir-se atacats quan aquesta s’anomena, el mateix hauria de passar amb el personal sanitari en relació amb la violència obstètrica. 

Notícies relacionades

Els hospitals catalans estrenen sales per parir 'com a casa'

Un jutge obliga a ingressar en un hospital a una d'embarassada que volia donar a llum a casa

Al plantejar aquesta qüestió, m’he trobat també amb altres reaccions. Alguns professionals, davant dels exemples que es produeixen, diuen que es tracta de casos de mala praxi, però no és així. Quan un 42% dels parts a Espanya, per posar un exemple, acaba amb una episiotomia, malgrat que el Ministeri de Sanitat considera que l’esmentada xifra hauria de rondar el 15%, no estem davant d’una mala praxi puntual. La violència obstètrica és una violència inherent, estructural, a l’actual model d’atenció al part, el qual es caracteritza per tenir una visió profundament medicalitzada i patriarcal de l’acte de donar a llum. També m’han dit que a l’utilitzar 2un concepte tan dur”, les parteres arriben amb por als hospitals. Però si aquesta por existeix no es deu a la paraula que s’utilitza sinó a unes pràctiques que tenen conseqüències negatives per a la salut de mares i nadons, de les quals les dones cada vegada prenem més consciència i denunciem. 

¿On resideix la resposta? Necessitem que el part, tant des d’un punt de vista social com mèdic, deixi de ser percebut com una malaltia. El part és un procés fisiològic, i en la majoria dels casos el que necessita és temps i respecte. S’ha de reconèixer que el personal mes preparat per atendre un part de baix risc, que són la majoria, és la llevadora, i és fonamental augmentar-ne el nombre i dotar-les de més autonomia. Necessitem també, i amb urgència, una formació enl’atenció al part amb perspectiva de gènere. Les dones que parim no som objectes passius, contenidors d’un nadó, sinó subjectes actius, i els nostres drets han de ser garantits. Només així aconseguirem avançar cap a un part segur i respectat.