Tornar a To Kyma

Tornar a To Kyma té alguna cosa de viatge nostàlgic. És tornar al lloc on va començar tot. Té també alguna cosa de viatge cap a l’esperança. Allà tots van somiar que una altra Europa seria possible. Però també té alguna cosa descoratjadora. Perquè tants anys després Europa ha deixat que milers de fills s’ofeguin als seus mars. Aquesta Europa que mira l’aigua des de la coberta de la terra ferma i egoista on tot va raonablement bé. El continent que va prometre estar a l’altura. El lloc on a finals del segle XIX i principis del XX van sortir centenars de milers de persones cap a Amèrica a la recerca d’una vida digna lluny de la guerra i el dolor. El lloc que avui ha oblidat tot això com si hagués sigut el somni complert d’altri.

El 16 de setembre de l’any 2015 l’equip de Proactiva Open Arms, amb Òscar Camps al capdavant, va arribar a l’illa grega de Lesbos. Van passar moltes nits sense dormir. Entrant i sortint de l’aigua rescatant gent. En les poques estones en què el mar es calmava i deixava d’empassar-se éssers humans, tot l’equip es reunia entorn d’una taula de l’hostal To Kyma (onada en grec) per recuperar l’alè. Llavors parlaven del difícil que era arribar a tothom que demanava ajuda a diversos metres de la platja. En aquella època ells només tenien unes motos aquàtiques. I la desesperació no hi entén de falta de recursos. La imatge de centenars d’armilles roses a la sorra va fer la volta al món. Poc després van aconseguir mobilitzar recursos i van aconseguir una llanxa de vuit metres per poder anar mar endins.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Aquella llanxa va ser batejada com a 'To Kyma'. El símbol del començament d’alguna cosa. Però l’allau d’éssers humans no va cessar. L’emigració del segle XX tornava com un bumerang al segle XXI. Però ara ens tocava acollir. I rescatar. Proactiva va acabar aconseguint dos barcos. I tampoc això va ser suficient. Al drama humanitari es va sumar una força fosca. La de la burocràcia europea que va ignorar, en el millor dels casos, i va bloquejar, en el pitjor, el treball de l’ONG catalana i d’altres. Fa uns mesos Espanya va mirar d’insuflar alguna cosa d’empatia als governs de la Unió, però va acabar encomanant-se de la por de més arribades i càstigs electorals i va bloquejar la sortida de l’Open Arms dels nostres ports.

Han sigut quatre anys molt durs per a l’equip. Però sobretot d’una enorme frustració davant les morts incessants al mar Mediterrani. De poc van servir els compromisos d’acollida. No es van complir. En uns dies tornem a tenir eleccions. També Europa se la juga. Tenim per davant un dels reptes més grans com a societat i com a continent acollidor. Podem mirar cap a una altra banda des de terra ferma. O pensar en To Kyma. El lloc on tot va començar. El lloc on s’ha de tornar.