Una escola de democràcia

Pregó amb corneta: “És el veí el que elegeix l’alcalde i és l’alcalde el que vol que siguin els veïns l’alcalde”. No és de Rousseau o d’Andreu Buenafuente aquesta reflexió aguda, sinó d’aquell que s’emocionava amb un camp de carxofes i asseverava patriota que “Espanya és una gran nació i els espanyols molt espanyols i força espanyols”. Trobem a faltar (només en aquestes coses)Mariano, a qui el seu hereu i el seu predecessor, li donen la culpa del seu propi fracàs.

Fa 40 anys van ser les primeres eleccions locals i ben aviat tornarem a les urnes per elegir els regidors que són els que de veritat elegeixen l’alcalde. És significatiu que ara sigui el mateix escenari que fa 40 anys (1979) quan en uns comicis generals els van seguir un mes després eleccions municipals.

En aquell temps, hi havia dos partits amb un gran nombre d’escons, l’UCD d’Adolfo Suárez (no el confoneu amb el seu fill) que va repetir victòria després de 1977 i el PSOE de Felipe González. No era, doncs, l’atomització actual que és més reflex de pluralisme. D’aquí la nostra nul·la cultura (a diferència d’altres països) de governs de coalició. El que ara li passa al PSOE. Es diu ‘joisme’.

Aquests comicis locals de 1979 eren els primers en què es triava el poder més pròxima als ciutadans, sent els ajuntaments la porta d’entrada dels ciutadans en l’Administració i escola de democràcia. És indubtable que des d’allà s’aborda el que ens afecta quotidianament: la neteja i la llum als carrers, l’aigua, el soroll, l’urbanisme... És l’ordenació més bàsica de la convivència cívica.

Per primera vegada, els ciutadans vam escollir els alcaldes que fins aleshores, durant el franquisme, eren designats pel governador civil que era, alhora, el cap provincial del Movimiento.  Aquesta figura, la del governador civil, seria suprimida arribat Aznar al Govern el 1996, no per gust, sinó com a exigència dels nacionalistes catalans. Aquests es van assegurar per a Catalunya amb aquest president àvid de poder acabat d’estrenar, el major nombre de concessions de Madrid en la seva història com perquè ara se les doni de condemnador dels pares ideològics dels sobiranistes actuals.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

S’ha de recordar i valorar els que van posar fa 40 anys les pedres per als nous consistoris, per fi democràtics. Moltíssims d’oblidats, però que van començar a fer ciutat des del diàleg en la majoria dels casos.  El PSOE aconseguiria l’alcaldia a 23 capitals de província i UCD, en 20. En el primer cas amb el recolzament del PCE (ara sembla que Podem el dibuixen amb cua i trident) i en el segon, amb el recolzament d’AP (al nivell d’igual dretanisme que el PP actual de Casado).

Els ajuntaments són més personalistes que altres institucions. Per això, amb prou feines ens queden els noms dels regidors principals que el 1979 van ser la palanca del canvi amb un PSOE aclaparador el 1982. Així Enrique Tierno a Madrid, Narcís Serra a Barcelona (substituït per Pascual Maragall després) o el socialista jurídic militar i de missa diària Sainz de Baranda a Saragossa.