Alfredo

Acabo de conèixer la terrible notícia de la mort d’Alfredo Pérez Rubalcaba i l’impacte emocional és immens. L’Alfredo era un home de pensament àgil, intel·ligent, negociador incansable i lleial tot i les discrepàncies.

La nostra relació més intensa va començar quan els dos érem al capdavant, ell del PSOE i jo del PSC, en un moment en què les tensions territorials creixien per moments. Som a l’any 2012, i no tots els socialistes espanyols teníem la mateixa posició sobre el que significava una Espanya plural i diversa. Era una necessitat imperiosa perquè, com sempre deia l’Alfredo, en aquell moment confluïssin les forces centrífugues de l’independentisme i les centrípetes de la dreta recentralitzadora.

La seva prioritat sempre era la construcció d’un Estat que fos sensible cap els sectors més desprotegits i que garantís un futur digne per a les noves generacions, no en va va dedicar una gran part de la seva vida al món de l’educació, és a dir, a la transmissió del coneixement i a la creació d’oportunitats per als joves.

Però per a ell, la primera prioritat era crear espais de convivència i de respecte mutu i així va ser com va tenir un paper decisiu en la dura tasca de fer desaparèixer el terrorisme de les nostres vides en la seva faceta de ministre de l’Interior i vicepresident del Govern. No ho pregonava, però va ser així.

El 2012 i ja com a Secretari General del PSOE estava profundament preocupat per la fallida de la convivència a Catalunya i d’aquesta amb la resta dels pobles d’Espanya. Sobre aquesta qüestió el PSOE i el PSC no sempre pensàvem el mateix, i per això vam decidir construir una proposta de solució per a un tema, el territorial, que s’estava complicant per moments.

En primer lloc calia treballar dins de la família socialista per trobar un projecte compartit per tots per oferir la solució necessària i garantir una convivència que s’estava trencant. L’Alfredo va fer una feina ingent al si del PSOE per aprovar el document ‘Cap a una estructura federal de l’Estat’, el dia 6 de juliol del 2013 al Consell Territorial, i que es coneix com a ‘Declaració de Granada’.

Aquest document, que segueix vigent, planteja una reforma de la Constitució i defensa un model federal basat en el de les democràcies més avançades del món, fonamentat en el respecte a la pluralitat d’Espanya, la reforma del Senat com a Cambra territorial, un sistema millor de finançament i unes regles més clares a l’hora de fixar les competències de les comunitats autònomes.

A l’Alfredo sempre el va guiar l’interès comú i mai el personal. Capaç de negociar durament, però sempre per avançar cap a l’acord.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

En aquestes hores tan difícils els meus records són d’experiències personals i d’aprenentatges que marcaran la meva vida per sempre. Va ser un honor ser al seu costat en moments tan decisius. Políticament, el país ha perdut un gegant que des d’un compromís indestructible amb les idees socialistes va contribuir a crear un futur millor i espais de convivència que haurem d’alimentar cada dia amb el record del seu exemple.

Ell sempre s’acomiadava amb una abraçada. Doncs això, ¡una grandíssima abraçada, company i amic Alfredo!