Foc creuat sobre Iceta

La mal anomenada ‘vella política’ ni era tan infame ni és tan obsoleta com alguns pretenen. El tribut unànime al malaguanyat Alfredo Pérez Rubalcaba ha vingut a redimir l’injuriat ‘règim del 78’, del qual el finat era hereu i baluard insigne. La política, concebuda com les regles del joc que ordenen un país en democràcia, pivota sobre un rosari de complicitats i lleialtats. Aïllada, cadascuna d’aquestes pot col·lidir amb els principis d’alguns actors polítics, però és precís preservar-les en el seu conjunt perquè, altrament, el sistema institucional es col·lapsa.

La designació de Miquel Iceta com a candidat socialista a presidir el Senat ha posat a prova aquestes regles de compromís. ERC, JxCat i altres forces li regategen el seu recolzament perquè el Parlament el designi senador invocant arguments irreconciliables.

L’independentisme li retreu el seu recolzament al 155, que no hagi visitat a la presó els polítics presos i que es fes un ‘selfie’ amb els líders de Ciutadans i el PP en una marxa contra l’1-O. Alhora, els populars i els taronges el censuren per les seves reflexions sobre eventuals indults als independentistes processats i sobre com donar sortida a la pulsió separatista si mai concita una majoria social folgada. Queda demostrat que l’empatia amb l’adversari, tan elogiada després de la mort de Rubalcaba, en vida passa factura. 

El foc creuat sobre el líder del PSC, a part de torpedinar el ‘fair play’ parlamentari, fa aflorar les contradiccions i misèries de la ‘nova política’.

La gàbia republicana

Notícies relacionades

Iceta i la gestió del fracàs

L'aposta per Miquel Iceta

Fa un any, en ple 155, el Parlament elegia gairebé per unanimitat vuit senadors, inclosos dos de Cs partidaris de l’empresonament dels líders independentistes. El sobiranisme sí que va respectar llavors els usos i costums... per poder col·locar els seus propis aspirants. Mesos abans, la Convergència de Francesc Homs atorgava en secret el control de la Mesa del Congrés al PP i Cs... per tal d’obtenir un grup parlamentari del qual al final en va ser privada.

L’apel·lació de l’independentisme al diàleg casa malament amb els vetos revengistes i evidencia que, en realitat, segueix engabiat en la seva república imaginària.