Rubalcaba, molt pragmàtic però més tenaç

El vaig conèixer –primer Govern de Felipe González– com a secretari general d’Educació del ministre Solana. Després ho ha sigut tot en el Govern i en l’oposició. Ministre d’Educació i de Presidència (i portaveu) amb Felipe González. Suport de Joaquín Almunia el 2000, quan la majoria absoluta d’Aznar. Partidari de José Bono en el congrés d’aquell any que va elegirRodríguez Zapatero. Portaveu parlamentari socialista quan el primer Govern de Zapatero, ministre de l’Interior i després vicepresident i portaveu en el mateix Govern. Candidat socialista el 2011 amb resultats pèssims. Però sempre tenaç.

Rubalcaba era un fix del PSOE. Els que no el volien l’acusaven de maquiavèl·lic, de ser només un tàctic i no un estrateg. Va ser felipista a cara descoberta davant el guerrisme i després un realista que sempre va treballar per al partit “en la prosperitat i l’adversitat”. I va ser també un home d’Estat que sabia que Espanya era una mica més que el PSOE i que l’Estat era més feble si no sintonitzava amb Euskadi i Catalunya. El seu pas pel Ministeri de l’Interior i la vicepresidència amb Zapatero –durant i després del fallit procés de pau– va ser clau per a la total deslegitimació d’ETA a Euskadi i la seva desaparició. I el seu madridisme (del Reial Madrid) i sentit d’Estat no li va impedir, sinó que li va inclinar a estar pròxim al PSC, tot i que no sempre hi estigués d’acord. Va ser federalista, més de raó que de convicció, perquè els del PSC li van insistir que calia frenar les temptacions independentistes.

Caçar ratolins

¿A la dreta o a l’esquerra del PSOE? On cregués convenient. Per això va treballar al costat de tots els secretaris generals: Felipe González, Joaquín Almunia, Rodríguez Zapatero... fins que li va tocar ser-ho a ell. El recordo un dia al seu despatx de Ferraz –2013 i afectat per la crisi i la derrota electoral del 2011– dient amb amarga ironia: “Felipe diu que soc un tàctic, però ara, quan res és fix i tots canvien de posició, gairebé em sento a prop de Mao Tse Tsung” (el mític i dogmàtic líder del comunisme xinès). Era tot el contrari, més un Deng Tsiao Ping (l’enemic de Mao) que pensava –com va recordar Felipe González en un congrés socialista– que “gat blanc o gat negre, l’important és que caci ratolins”.

En el 2014, després del fracàs de les eleccions europees i l’emergència de Podem, Rubalcaba va concloure que els seus ja no creien que sabés caçar ratolins i –després de col·laborar amb Rajoy en la successió en la direcció de l’Estat més per sentit d’Estat que per monarquisme– va dimitir i amb dignitat va tornar a la universitat com a professor de química orgànica. Però no va deixar ni la militància ni l’activitat en el PSOE. L’eclosió de Podem el va sorprendre i no va compartir les posicions de Pedro Sánchez. Temia que el PSOE es desnaturalitzés. Per això va ser al costat de Susana Díaz en les primàries del 2016.

Notícies relacionades

Un polític amb majúscula

Alfredo Pérez Rubalcaba, un home d'Estat

No vaig tenir ocasió de compartir la seva vivaç i intel·ligent conversa després de la moció de censura que va portar Pedro Sánchez a la Moncloa. Sospito que el va sorprendre, el va animar i alhora el va inquietar. ¿Jugava Sánchez massa fort? Potser Rubalcaba (i Felipe) no recordaven que, per obtenir aquella estrepitosa majoria absoluta del 82, el PSOE no va dubtar a votar contra l’entrada d’Espanya a l’OTAN. Un greu error del qual després va haver de fer marxa enrere. La sort del PSOE va ser que la dreta (Fraga i fins i tot Pujol) es va equivocar encara més al votar contra la permanència en el referèndum del 86.

Alfredo Pérez Rubalcaba i Pedro Sánchez encarnaven més que dos corrents –tots dos són pragmàtics de convicció– dues sensibilitats i dues generacions diferents del socialisme espanyol. Potser la seva convivència en i malgrat el desacord expliquen l’estranya pervivència d’unes sigles del segle XIX a l’Espanya d’avui.