Satanàs legal

La meva relació amb el Diable, el Dimoni, Satanàs, l’Anticrist, Baal, Mefistòfil, el Maligne, l’Àngel caigut, les Fúries de l’infern, Íncub i Súcub, Leviatan, la Serp, el Gran Cabró, o com n'hi vulguin dir, ve de molt lluny. En la meva joventut vaig ser Llucifer, que no és poca cosa, tot i que he de dir, a continuació, que el meu reialme al Tàrtar es reduïa a les quatre hores de funció dels Pastorets. Quatre hores durant les quals era capaç de rebel·lar-me, escopir odi contra Déu, blasfemar a la manera catalana, segrestar rabadans, manar en el país de les calderes de Pere Botero i, finalment, caure rendit sota els peus i l’espasa flamígera de l’àngel Gabriel, paper que interpretava el meu amic Josep Domènech. És a dir, la dita "qui parla del Diable, a prop el té", no m’afecta especialment, perquè resulta que jo era el Diable.

Amb aquests sacrílegs antecedents, llegeixo, estupefacte, que el Temple Satànic, als Estats Units, deixa de ser una secta per passar a ser una religió oficial, admesa pel govern federal. Això vol dir que podrà sol·licitar subvencions, que estarà exempta d’impostos i que qualsevol adepte, amb tot el dret del món, podrà afirmar que és "satànic" quan li preguntin quina religió professa. Les misses negres deixaran de ser-ho i el culte a Mafumet serà públic i protegit. Com antic Belcebú que sóc, protesto per tanta mediocritat i tanta submissió a la norma. Fins aquí podíem arribar.