La resistència europea

Les eleccions al Parlament Europeu del 26 de maig són probablement les més importants que han tingut lloc fins ara. Més enllà de la disputa partidista pròpia dels sistemes democràtics, en aquestes eleccions està en joc la continuïtat del model, amb els seus llums i les seves ombres, que hem conegut fins ara; un projecte que no ens hem de cansar de recordar, tot i que a alguns els sembli poca cosa, que ha servit per garantir la pau entre els països europeus que n’han format part. La Unió Europea té moltes coses per millorar, segur, començant per l’ampliació del pilar social, l’Europa que protegeix a la qual es refereix el president Macron, passant per l’aprofundiment democràtic i retre comptes, però és un projecte d’èxit que ha aconseguit reunir fins a 28 estats, ara ja gairebé pràcticament 27 per la sortida del Regne Unit, que el seu dia van decidir que valia la pena tenir polítiques comunes i potenciar la solidaritat entre els europeus. 

El camí emprès el 1957 amb el naixement de les Comunitats Europees ha estat ple d’obstacles i sempre hi ha hagut reticències al seu desenvolupament, fins i tot per part d’alguns dels països fundadors. Només cal recordar el paper de De Gaulle a la crisi de la cadira buida o les seves reticències, fonamentades, a l’ingrés del Regne Unit. Més endavant, a les discrepàncies entre països respecte com havia d’evolucionar el projecte europeu, s’hi van afegir unes discrepàncies entre partits que progressivament han anat assentant una nova fractura política a nivell europeu: la que alinea d’una bandasocialistes, socialdemòcrates, democratacristians, socialcristians i liberals, les grans famílies ideològiques tradicionals, tots ferventment europeistes gràcies als quals el projecte europeu va aconseguir consolidar-se i créixer; i per l’altra, populistes de diferent signe però sobretot de dreta radical, que no només són crítics amb l’evolució i el funcionament de la Unió sinó que es mostren partidaris de la retirada dels seus respectius països, i que han tingut en l’UKIP de Nigel Farage la seva punta de llança. 

Amenaça a l’Estat de dret

El creixement a tot el continent d’aquest tipus de forces, algunes de les quals fins i tot governen als seus respectius països, com Viktor Orbán a Hongria o Matteo Salvini a Itàlia, ha fet canviar els seus objectius, i alguns aspiren ja no tant a abandonar la Unió Europea sinó a reformar-la des de dins i fer-la a la seva imatge i semblança. Aquests partits comparteixen una sèrie de trets, com el nacionalisme, el nativisme, la xenofòbia, pulsions reaccionàries respecte a les llibertats individuals... molts es declaren antifeministes i són obertament hostils a la llibertat sexual, que són difícilment compatibles amb els valors i principis liberals en què se sustenta la Unió Europea. El seu exercici del poder revela, a més, una clara tendència il·liberal que amenaça l’Estat de dret, la separació de poders, els seus pesos i contrapesos i les garanties dels drets i llibertats dels ciutadans.

Notícies relacionades

Farage es dispara a les enquestes amb el seu Partit del Brexit

La Junta Electoral tomba el debat Junqueras-Puigdemont a TV-3

I això és el que està en joc a les eleccions europees, i a Espanya i a Catalunya els partits sembla que hi siguin aliens. El gran interès informatiu s’ha centrat en si Oriol Junqueras i Carles Puigdemont podien participar en el debat Oriol Junqueras i Carles Puigdemont debat de candidats de la CCMA. Interès que no tenia res a veure amb assumptes europeus sinó amb el fet de veure per primera vegada els màxims líders de l’independentisme debatre conjuntament des de finals de l’octubre del 2017. La negativa de la presó i de la JEC a autoritzar la participació de Junqueras i de Toni Comín va situar en el centre del debat la victimització de l’independentisme, restant importància informativa a la dimensió europea malgrat els esforços d’alguns candidats com Javi López o Ernest Urtasun.

Mentrestant el 18 de maig Salvini ha convocat a Milà una manifestació de partits de dreta radical, autodefinits com a sobiranistes, amb la perspectiva d’unificar forces al Parlament Europeu on saben que, coordinats, poden tenir un paper fonamental. Terrible paradoxa que siguin els antieuropeistes els que facin campanya conjunta i en clau europea, tot i que sigui contra Europa, i que els europeistes prefereixin competir entre ells abans que cooperar, més preocupats per les dinàmiques internes, i que ignorin la dimensió europea o provin d’aprofitar-se’n. Sembla que no són conscients que a partir del 27 no els quedarà més remei, tot i que sigui des de la confortabilitat de Brussel·les i Estrasburg, que convertir-se en la resistència europearesistència europea davant els que, també des de dins, amenacen les seves essències.