'Joc de Trons': matar les expectatives

Va ser Alfred Hitchcock un dels primers en jugar perversament amb les expectatives de l’espectador quan va matar la teòrica protagonista de ‘Psicosis’, Janet Leigh, als 48 minuts de projecció. Aquest mateix clima d’orfandat, de pèrdua del nord, és el que s’apoderava de tots nosaltres quan vèiem que el rostre més popular de ‘Joc de trons’perdia literalment el cap en el novè episodi de la primera temporada. En aquella escena quedaven clares dues coses: que aquesta no era una sèrie convencional, perquè subvertia el que tothom n’esperava, i que la història no ens permetria mai donar res per sobreentès. I així ha sigut. Al llarg de les vuit temporades, la sèrie d’HBO s’ha dedicat sistemàticament a desmentir els nostres pronòstics i a torpedinar els nostres vincles emocionals. ‘El Casament Vermell’El Casament Vermell’ en va ser l’exemple més flagrant. És aquesta sensació d’indefensió, d’estar en mans de guionistes malvats, la que ha convertit ‘Joc de Trons’ en un fenomen mundial. Sí, existeix la perfecció tècnica, el carisma dels personatges, la dimensió èpica i el sexe i la violència. Però res de tot això genera tanta addicció com un bon efecte sorpresa. De la mateixa manera que Hitchcock, amb el seu famós gir, ens va obligar a situar-nos en el punt de vista d’un psicòpata, George R. R. Martin i altres artífexs de ‘Joc de Trons’ ens han convertit en còmplices de les seves atrocitats només predisposant-nos a la possibilitat que es produïssin. Ens agradaven, i en volíem més i més.

Gestió de les expectatives

Com tot fenomen audiovisual de la nostra era, ‘Joc de Trons’ ha acabat convertint-se en el perfecte reflex de l’espectador i, sobretot, de la seva gestió de les expectatives en temps de Twitter. Fixem-nos en la paradoxa: com més ha avançat la sèrie, com més a prop hem vist el seu final, més se li ha criticat la seva obsessiva recerca de la ruptura de guió. El que sempre ha enganxat, aquesta malèvola insistència a massacrar personatges i dinamitar els supòsits, ha acabat sent objecte de crítica sistemàtica dels que ja s’havien fet el seu full de ruta particular. A una sèrie que sempre ha volat alt per la seva afició als girs impensables se li ha acabat demanant que actués al dictat de les conclusions convencionals; a una sèrie que sempre ha preferit explicar-se per subtileses se li ha demanat més claredat per raonar algunes decisions creatives.

Un bon exemple el tenim enl’arc narratiu de Daenerys, aquest personatge al qual molta gent qüestiona determinades accions, però que tenia motius més que sobrats per fer el que ha fet. ¿Tant ens costa acceptar que potser tot això ha sigut la història d’un (legítim) crit de ràbia? ¿No serà que volem que els personatges siguin com a nosaltres ens agradaria que fossin, i no com realment han de ser? ¿No serà que, com la vida, portem malament el divorci entre expectatives i resultats?

Entre el que és sublim i el que és vulgar

Notícies relacionades

El tancament de 'Joc de trons' marcarà el final del patiment televisiu setmanal

'Joc de trons'

‘Joc de Trons’ no ha sigut mai una ciència exacta, sempre ha basculat entre el que és sublim i el que és vulgar. Algunes coses les ha resolt amb brillantor i d’altres han sigut massa precipitades. Però hi ha aspectes de la sèrie que si han acabat decebent molta gent és perquè s’havia atribuït als personatges un romanticisme que mai han volgut tenir. Per això el penúltim episodi de la vuitena temporada ha dividit tant, igual que ho farà el final: no ha volgut donar a l’espectador el que esperava. Ha donat intimitat a personatges dels que es volien morts pomposes i ha carregat d’èpica la caiguda de secundaris. Era una mica ingenu esperar-se bàlsams i finals previsibles d’una sèrie que no ha parat d’autocorregir-se des del primer dia.

De fet, la recepció del tram final de ‘Joc de Trons’ recorda molt la de la temporada que tancava ‘Lost’. Com en aquella sèrie, la veritable creadora de les angoixes setmanals de l’espectador modern, la present temporada ha redundat en alguns clixés, ha estat plena de llacunes i s’ha encaminat cap a una resolució que no podia agradar tothom de cap manera. I com va passar amb ‘Lost’, quan acabi ‘Joc de Trons’ debatrem molt sobre el final i les seves carències; hi haurà qui se sentirà estafat i qui aprofitarà per relativitzar el fenomen, però no hem de menysprear mai el seu veritable llegat. Costa molt trobar productes audiovisuals que ens regalin aquesta sensació de revelació imminent, aquests nervis previs a veure una cosa que tens moltes ganes de veure. Passi el que passi, un no s’ha de distreure del que és essencial: per tòpic que soni, aquí l’important ha sigut el viatge.