Europa en un món de gegants

El món unipolar que va emergir del final de la guerra freda s’està acabant. Davant els EUA apareix la Xina com un nou colós geopolític. Trump i el ‘brexit’ qüestionen la unitat del món occidental. I a l’indo-pacífic s’instal·la la línia del frontd’una nova guerra freda, de moment només comercial i tecnològica.

Res a veure amb quan Europa era un continent destruït, famolenc i amenaçat, protegit pel paraigua militar americà. El món d’avui és un món de gegants, i la mida, econòmica i demogràfica, de cada país és decisiva per asseure’s a defensar els seus interessos.

I aquest nou món dona la raó a l’ex primer ministre belga Paul-Henri Spaak quan deia que “a Europa només hi ha dos tipus d’Estats: els petits i els que encara no saben que ho són”.

Inclús tots junts, els europeus som una part petita de la humanitat. Encara som una gran potència econòmica, però des del punt de vista geopolític les coses se’ns compliquen.

A l’Est, Putin, tot i que no sigui Stalin, és un veí incòmode. La Rússia imperial reneix de les cendres soviètiques i vol reafirmar la seva influència. Però Rússia, malgrat disposar de l’arma atòmica, té el PIB d’Itàlia i molts problemes econòmics estructurals.

A l’Oest, la nova actitud de Trump. Els EUA sempre havien donat suport a la integració europea com a dic de contenció davant de l’URSS, i perquè li interessava tenir un aliat fort que li fos útil, però no tant com per tenir idees pròpies. Però ja no podem comptar amb el seu recolzament incondicional. Ens agradi o no, l’aliat històric està dirigit per un president obertament hostil a la integració europea, just quan desperta el que va ser el nostre enemic durant la guerra freda, i el nostre principal subministrador de productes a baix preu apareix com un “rival sistèmic”.

En efecte, Trump aplaudeix Orban i Salvini, considera la importació de cotxes alemanys com un risc per a la seva seguretat nacional i recolza decididament el ‘brexit’. I estén el temor a què el domini del gegant xinès Huawei en la tecnologia 5G sigui utilitzat amb finalitats geopolítiques.

En realitat, concentració de poder economicotecnològic i pes geopolític sempre han anat de la mà. Els EUA despleguen una panòplia d’armes no convencionals per defensar l’‘America first’: sancions extraterritorials contra els inversors a Cuba (llei Helms-Burton), control de les inversions directes estrangeres per protegir-se de l’avantatge tecnològic xinès, ús del paper central del dòlar per imposar sancions a les empreses estrangeres que continuïn negociant amb l’Iran.

La UE disposa del mercat més gran del món, cosa que li ha permès ser un referent en l’establiment d’estàndards mundials, i un gran instrument regulador dels intercanvis. Però ha renunciat a utilitzar les seves capacitats econòmiques, moltes vegades limitades per les regles de la seva política de competència, amb finalitats geopolítiques. I per això no tenim capacitat d’influència a escala global.

Aquesta influència geopolítica estarà determinada, en gran manera, per la nostra fortalesa econòmica i capacitat militar. I això planteja la necessitat que la nostra política de competència no impedeixi la creació d’empreses amb la dimensió necessària per competir a escala global, mentre es protegeix els consumidors del potencial abús de posició dominant de multinacionals gegants. I el desenvolupament d’una autonomia estratègica i una capacitat de defensa complementària de la que compartim a l’OTAN

Al compartir sobirania en el marc de la UE i codecidir el nostre futur al nou escenari mundial, els estats europeus adquireixen una influència que cap d’ells tindria mai per si sol. Els britànics ho aprendran quan consumin el ‘brexit’, i “recuperin el control del seu destí”, si és que tal cosa acaba passant.  

Notícies relacionades

Eleccions 2019: Constitució del Congrés dels Diputats en directe

Twitter era una cerveseria de Múnic

Espanya no podria haver retirat les seves tropes de l’Iraq si haguéssim tingut la pesseta, perquè aquesta hauria sucumbit als atacs especulatius dels mercats financers internacionals com va sucumbir el franc de Mitterrand el 1981. ¿Algú creu que Espanya podria imposar multes a Google per abús de posició dominant com ha fet recentment la Comissió Europea?

En un moment en què el seu futur està més qüestionat que mai, la UE ha de demostrar als seus ciutadans que pot protegir-los millor i crear més oportunitats que l’utòpic replegament nacionalista i les economies tancades. Aquesta és la gran qüestió del nostre temps.