Atrevir-nos a ser arrogants

Fa un parell de mesos, un amic em recordava que quan Espanya va entrar a la Unió Europea, l’any 86, els funcionaris i polítics que Madrid va enviar a Brussel·les per preparar l’adhesió i treballar en les institucions europees una vegada aconseguida es van guanyar l’apel·latiu de “prussians del Sud”. L’eficàcia, la dedicació i, sí, fins i tot la puntualitat dels espanyols van sorprendre a molts en una ciutat que viu de tòpics.

Jo vaig arribar a Brussel·les fa 12 anys, quan aquestes primeres generacions ja estaven a punt de jubilar-se i la crisi financera començava a intuir-se. Juntament amb Portugal, Irlanda i Grècia, els “prussians del Sud” es van convertir en els “PIGS” (porcs, literalment) per cortesia de 'The Economist' i el dogmatisme econòmic imperant. On abans hi havia admiració i respecte, ara hi havia recels i acusacions. La crisi econòmica i financera va desembocar en una crisi de l’eurozona que va obrir una bretxa profunda entre els països del nord i del sud d’Europa. Els del nord, amb Alemanya al capdavant, estaven convençuts que l’austeritat era l’únic remei als mals de l’euro, dels quals acusaven en part els ganduls i gastadors països del sud. I aquests, per la seva banda, culpaven de la seva mala situació econòmica a la inflexibilitat ideològica i a la poca creativitat d’Alemanya. La crisi de l’euro, precursora del 'brexit' i la crisi migratòria, va ser segurament la primera vegada que els estereotips nacionals es van convertir obertament en insults.

Davant aquesta situació, el llavors president del Govern, Mariano Rajoy, va decidir adoptar un perfil baix a Europa i passar ben desapercebut. La seva intenció era fer bé els deures a casa i així evitar mals majors per a la reputació i l’economia espanyola. I ho va aconseguir, tot i que el preu a pagar fos alt, no només per als espanyols, sinó també per al paper d’Espanya a la UE. Durant els gairebé sis anys que Rajoy va estar a la Moncloa, el pes d’Espanya a la UE va disminuir considerablement i Madrid no va ser decisiu en cap dels debats que es van originar com a conseqüència de les diverses crisis en temes tan crucials per al nostre país com ara la immigració, l’eurozona i el 'brexit'.

Punt d’inflexió

Això pot estar a punt de canviar, gràcies a una combinació de factors. Aquest 2019, a Espanya se li han alineat les estrelles, i a les estrelles hauria d’aspirar. Amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, els ‘sis grans’ (els països més poblats de la UE) s’han quedat en cinc. Si d’aquests cinc descomptem Polònia i Itàlia, governades per Executius obertament hostils amb la UE, i fins i tot euroescèptics, ens en queden tres: l’eix franco-alemany, tradicional motor de la Unió Europea, però que no passa pel seu millor moment, i Espanya, que, després d’un parell d’anys d’una certa paràlisi parlamentària i amb el conflicte català en un relatiu segon pla, acaba d’elegir uns diputats que, sigui en minoria o en coalició, haurien de ser capaços de formar un Govern estable. I no només això: Espanya és un dels pocs països de la UE decididament proeuropeu i on l’extrema dreta no ha aconseguit (¿encara?) un gran recolzament popular. Les eleccions europees de la pròxima setmana sembla que no importin gaire als espanyols. Però el resultat dels comicis espanyols importa molt a la UE.

Ara que l’economia espanyola s’està recuperant (malgrat l’amenaça de recessió global), la influència d’Espanya hauria de créixer també. El pes estratègic d’Espanya a la UE no necessàriament ha de ser una qüestió de colors polítics: tots els governs, siguin del signe que siguin, tenen la responsabilitat de jugar fort a Europa. Però, per a això, primer hem de treure’ns els complexos. I atrevir-nos a ser arrogants. No dic que ens fem francesos –al cap i a la fi, als espanyols ens agrada agradar i portaríem molt malament que tothom ens odiés–. Ni tampoc que hàgim de pretendre ser una cosa que no som. Per al danyat ego espanyol, ser arrogant és, ni més ni menys, que donar-nos la importància que tenim. I, sobretot, creure’ns-ho.

Els pròxims mesos seran importants per al futur de la UE. Els estats membres hauran de repartir-se carteres i llocs claus i fixar les prioritats per als pròxims cinc anys. Espanya hauria d’aconseguir configurar un Govern estable aviat per poder tenir un paper clau en aquesta discussió.

Notícies relacionades

Eleccions 2019: Constitució del Congrés dels Diputats en directe

Del final del 'roaming' al setge al plàstic

Un dels estereotips més estesos sobre els espanyols és que parlem molt alt. Potser ha arribat l’hora de demostrar que això no s’aplica només a bars, restaurants, places o autobusos, sinó també a Europa.

Investigadora al Centre for European Reform.