¿I les europees?

Crida l’atenció la falta de debat mediàtic sobre les eleccions europees. Les campanyes dels diferents partits amb prou feines si en parlen i les declaracions dels que aspiren a ser eurodiputats no protagonitzen gaires titulars i, en canvi, Europa és tan o més decisiva que la pugna per les alcaldies. Com si el govern continental encara fos, tal com vam creure durant anys, una cosa llunyana i desvinculada de les nostres vides. Quan tot anava bé, és a dir, quan vivíem en plena bombolla, no faltaven els electors que expressaven el seu nul interès per les eleccions al Parlament de la UE. Quan va arribar la crisi i Europa va imposar als països del seu sud unes mesures d’austeritat salvatges, vam descobrir que el cercle d’estrelles sobre fons blau i l’‘Himne a l’Alegria’ eren molt més que els emblemes d’una construcció solidària i generosa que regava amb els seus projectes rius de diners que semblaven manar del cel.

No fa gaire li preguntava a l’escriptor grec Christos Ikonomou com estava la situació a Grècia, que durant molt de temps va ocupar molt espai de la nostra actualitat i de sobte n'havia desaparegut. I va moure el cap. “Que no es parli de nosaltres fa que molta gent cregui que la situació s’ha arreglat però passa tot el contrari”, em va dir. “El panorama és tan desolador que no tenim ni paraules”. I el que és pitjor, és que no hi ha esperances de canvi. La pobresa, l’atur, l’emigració dels més joves, segueixen presents a la societat grega tot i el rescat del seu deute. Sembla que faci segles d'aquella eufòria amb Tsipras, l’heroi de l’esquerra que havia de plantar cara als homes de negre.

Europa són les polítiques econòmiques però també són els principis democràtics sobre els quals se sustenta. Europa és aquest mur de ciment líquid en què s’ha convertit el Mediterrani. Ens escandalitzen els projectes racistes de Trump. Plorem els nens que van ser separats de les seves mares a la frontera de Mèxic, però no plorem els nadons ofegats enmig del mar. A Europa hem externalitzat la gestió de les fronteres, no sabem que té unes polítiques tan salvatges com les del boig americà.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Que hi hagi més extrema dreta que mai aspirant a fer-se un lloc al Parlament europeu hauria de ser una de les nostres principals preocupacions. La possibilitat que es pugui organitzar una aliança feixista dins dels òrgans de poder de la Unió ens hauria de fer tremolar. Però no, no és aquest un tema de primera plana ni que obri telenotícies. I en canvi és el que pot acabar d’esfondrar l’ideal europeu que va néixer, precisament, en contra d’aquest vell conegut fantasma.

La d’Europa és l’estructura més gran sobre la que podem decidir els ciutadans i encara que no ho sembli, cadascun dels nostres vots hi compta. Que el desencant, la dimensió de la cosa i la seva complexitat no ens facin renunciar a aquest dret fonamental.