Deseuropeïtzant les eleccions europees

Un dels grans temes absents en la campanya electoral de les passades eleccions del 28-A va ser la política europea. Només fa falta recordar els blocs temàtics dels debats d’Antena 3 i TVE: la política territorial va ser present en els dos debats, però l’europea no va tenir el seu espai en cap dels dos. Tenint en compte la gravetat del conflicte territorial –i la polarització que aquest conflicte engendra– és fins a un cert punt comprensible que els candidats no tinguessin gaire temps per presentar als electors les seves propostes de futur per a l’espai comú europeu. El que ja no és tan comprensible és que en la campanya de les eleccions europees pràcticament no es parli d’Europa.

Tant a Espanya com a Catalunya les eleccions europees es plantegen com una segona volta de les legislatives del 28-A. (També, les municipals, però en unes eleccions municipals resulta molt més complicat defugir completament la política municipal.) A Espanya es tracta de verificar si el PSOE revalida la seva victòria de l’abril, de mesurar l’aguant de Podemi també de comprovar si el brusc gir cap al centre del PP servirà d’alguna cosa o si finalment Ciutadans aconseguirà l’anhelat 'sorpasso' sobre els populars. A Catalunya la situació no és gaire diferent. El tema estrella no és la política migratòria de la Unió Europea, l’actitud europea davant el canvi climàtic, les relacions amb la Xina, ni tampoc la proposta d’un exèrcit comunitari, sinó qui resultarà vencedor en el duel fratricida entre Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, al marge, fins i tot, de si en la 'photo finish' resulta que el primer que creua la meta no és cap dels duelistes, sinó un partit socialista propulsat per l’efecte arrossegament de Pedro Sánchez.

Igual en altres països

Seria un trist consol adduir que el que passa a Espanya i a Catalunya no és gaire diferent del que està passant a altres països: a França les europees es presenten com un plebiscit sobre el projecte de Macron; a Itàlia es dirimeix la pugna entre la Lliga de Salvini i els seus socis del M5S; alRegne Unit es parlarà d’Europa, però només en termes de 'leave' o 'remain'. Etcètera. Paradoxalment, el més europeu de les eleccions europees vindrà dels partits que volen destruir o bloquejar la Unió Europea des de dins, no dels que suposadament desitgen enfortir-la.

Tornant al cas català, la deseuropeïtzació de les eleccions europees –o la seva instrumentalització per a altres finalitats– és especialment notable en el cas de Junts per Catalunya. El 2014 Convergència i Unió, fidel al seu tradicional europeisme, va presentar un sòlid programa de 100 pàgines, gairebé tan gruixut com el del PP. Per a les eleccions del 26-M, en canvi, JxCat presenta un escanyolit document de 10 pàgines que com a gran tema té "portar l’1 d’octubre al Parlament Europeu". S’ha de veure quin és el rendiment d’aquesta estratègia de Puigdemont que consisteix –com deia el diari 'Ara' – a "esprémer l’exili per aconseguir la remuntada". Però, sigui quin sigui el resultat del ‘match’ Puigdemont-Junqueras, una cosa que pronostiquen els sondejos és que les forces independentistes sumades no depassaran el 50% dels vots.

En el context de les eleccions europees, el moviment independentista català és el més sòlid del continent. En la cita electoral del 2014 –en la qual ERC es va imposar a CiU per primera vegada en la història–, la suma de les dues formacions va aconseguir el 46% dels vots. Aquesta xifra és molt per sobre del 29% obtingut pel SNP a Escòcia, que afegit al 8% dels verds independentistes només dona el 37%. I encara està més per sobre del 27% obtingut pels independentistes flamencs de l’N-VA al col·legi electoral flamenc. No obstant, ‘sòlid’ no significa exactament ‘hegemònic'. Entre el 45% dels vots i la "majoria incontestable" que diferents portaveus independentistes han fixat com a requisit indispensable per culminar el procés encara hi ha un llarg camí per recórrer.

Notícies relacionades

¿I les europees?

Atrevir-nos a ser arrogants

¿Què és el que impedeix que en unes eleccions europees amb el vent de la "repressió" –exili i presó– clarament a favor dels partits independentistes es produeixi un tsunami a favor del seu projecte polític? Vet aquí una pregunta per a la reflexió. En el cas de Puigdemont, podria tractar-se d’una qüestió de confiança. Per a molts europeistes catalans pot resultar complicat confiar el seu vot a qui fa quatre dies proclamava que la UE és un club de "països decadents" i flirtejava amb la celebració d’un referèndum sobre la permanència de Catalunya en el club comunitari.

*Professor de la Facultat de Traducció i d’Interpretació de la UAB.