¿Han de ser suspesos els parlamentaris?

Acostumo a no creure en rumors, perquè solen venir de subjectes que intenten fer-se els interessants. Un d’aquests rumors al que no he donat crèdit és aquell que es va explicar insistentment, cap a finals del 2017, que la Fiscalia General de l’Estat hauria imputat rebel·lió als polítics independentistes, amb l’anuència de part del Tribunal Suprem, amb l’única finalitat que fossin suspesos dels seus càrrecs, utilitzant l’article 384 bis de la llei d’enjudiciament criminal, per a la qual cosa, com diu l’article, era imprescindible la seva ràpida presó provisional i el seu posterior processament, suposadament per rebel·lió.

L’anterior història em va semblar esperpèntica, ja que suposava que un conjunt de persones amb càrrecs públics poderosos havien usurpat el paper del poder executiu, al qual es considerava tou... ¡després d’haver impulsatl’article 155! Frases que s’han escrit durant aquests mesos, com que jutges i fiscals van ser “l’Estat” a Catalunya en aquells dies d’octubre del 2017, no ajudaven a desmentir la hipòtesi, però traspuaven un absolutisme tan anacrònic –l’Estat soc jo– que tampoc em va semblar que aquelles idees poguessin haver entrat al cervell de persones amb una altíssima formació jurídica.

El magistrat Llarena va confirmar que tot l’anterior era fals, ja que va decretar la immediata llibertat de gairebé tots els polítics quan es va fer càrrec del cas. Però va tornar a inquietar que, quan es va voler fer a Turull presidentTurull president per la via exprés, en pocs dies l’esmentat magistrat dictés les ordres de processament i ingressés de nou els polítics en una presó provisional de la qual ja no han sortit. Però com que la precipitada maniobra tampoc hagués evitat que Turull fos president per uns dies, tampoc em va semblar versemblant la teoria rumorològica. I si algú amb poder l’havia pensat, no sabia què es feia.

El que s’ha explicat poc és que aquest article 384 bis s’ha interpretat molt malament des del principi, perquè no està pensat per al delicte de rebel·lió, sinó per al delicte de terrorisme. El 1987, Juan Carlos Yoldi, en aquell moment membre d’ETA, va ser proposat per a la investidura a ‘lehendakari’. L’enrenou derivat d’aquella maniobra va provocar la reforma de 1988 que va introduir l’article 384 bis, que permet suspendre els càrrecs públics processats i presos i que va ser pensat clarament i exclusivament per als delictes de terrorisme.

Confusió entre ‘rebel·lió’ i ‘terrorisme’

Però l’article arrossegava una referència antiquada. Parla “de delicte comès per persona integrada o relacionada amb bandes armades o individus terroristes o rebels”.Aquest “terroristes o rebels”, tot i que està copiat d’una llei orgànica del 1984, té antecedents funestos. Pertany a una època en què la paraula ‘terrorisme’ no s’utilitzava, ja que no va arribar a la nostra legislació fins a un decret-llei de 1968 sobre “bandidatge i terrorisme” que, davant de les primeres accions d’ETA, restaurava el sinistre decret 1794/1960, que considerava“rebel·lió militar” els actuals atemptats terroristes, però també una vaga o una manifestació, i imposava penes duríssimes. En aquell decret franquista de 1960 es va forjar la confusió entre rebel·lió i terrorisme, que es va mantenir inadvertidament des d’aleshores amb una inadequada sinonímia que va influir en la llei orgànica 2/1981 de tot just dos mesos després del cop d’Estat d’aquell any, i que va equiparar, novament, el delicte de rebel·lió amb el de terrorisme. El legislador va obrar lògicament terroritzat pels trets alCongrés dels Diputats, tot i que l’equiparació sorprendrà més d’un actual salvapàtries.

Divisió de poders

Notícies relacionades

Junqueras, Sànchez, Rull i Turull prometen "com a presos polítics"

La fiscalia demana la suspensió «immediata» dels presos electes

Per tant, és obvi que la paraula ‘rebels’ es va utilitzar de manera impròpia en l’article 384 bis i no es refereix al delicte de rebel·lió, sinó al de terrorisme. Però els ‘conspiranoics’ insistiran que es va imputar instrumentalment per “rebel·lió” els polítics independentistes perquè es desitjava suspendre’ls dels seus càrrecs per una “rebel·lió” inexistent, tret que manifestar-se pacíficament o amb alguns desordres públics vulgui tornar a ser considerat “rebel·lió”, com el 1960. Tot seria un disbarat, i per això no pot ser cert.

La discussió actual sobre si els parlamentaris han de ser suspesos no hauria d’haver ni començat. La decisió depèn de les cambres legislatives, per estricte respecte a la divisió de poders. El Tribunal Suprem no pot imposar aquesta suspensió, perquè alteraria la tasca del poder legislatiu. I les cambres no haurien d’aplicar un article pensat exclusivament per a membres d’una banda terrorista.