El model de ciutat, a debat
Cultivar la cultura
La llista de propòsits dels partits és tan llarga com es vulgui, però ningú diu com pensa fer-ho
cultura
Cal agrair la iniciativa de l’Associació Professionals de Gestors Culturals, junt amb altres associacions professionals del sector de la cultura i l’Ateneu Barcelonès, de la convocatòria d’un debat electoral dedicat al model de ciutat. Hi van participar: Joan Subirats (actual comissionat de Cultura del govern municipal), de Barcelona en Comú; Ferran Mascarell, per Junts per Catalunya (un home que ha tingut responsabilitats en totes les administracions locals i nacionals sota les sigles del PSC i des de pocs anys des de l’espai convergent); Manuel Valls, un experiment novell a Barcelona, però de llarga trajectòria a França, encapçalant la candidatura de Ciutadans; Gemma Sendra, actual regidora d’Esquerra Republicana, provinent també del PSC; Xavier Marcé, del PSC; Eva Higueras, del PP; Marc Cerdà, de la CUP, i Jordi Graupera, de la candidatura Barcelona és Capital. Potser dir-ne ‘debat’ seria una imprecisió, perquè el format, encotillat pels temps assignats, que provocaven intervencions precipitades, anul·lava la possibilitat de debat entre ells.
Més enllà de les cròniques ja publicades, voldria ara confrontar els enfocaments que es desprenen del que van dir i del que publiquen els seus programes electorals. Sobre el debat només voldria agrair que la dosi d’extravagàncies es limités a l’eterna qüestió del castell de Montjuïc: el PP proposa recuperar la seva identitat com a fortalesa (Valls no va citar la seva proposta de convertir-lo en un centre de ioga), i a una desconcertant preocupació d’Higueras pels nens discapacitats que no poden accedir als museus.
Entenc que deu passar en tots els temes de ciutat, però hi ha unes diferències enormes en el grau de coneixement de la matèria i el tipus de propostes que es fan entre algunes candidatures, tot i que és fàcil identificar aquells temes centrals que s’han convertit en llocs comuns en tots els programes, com ara la necessitat de treballar més coordinadament entre administracions, i entre el públic i el privat, o la urgència de vincular educació i cultura. Ja em sembla bé. Potser les principals diferències se situen en els extrems de dos eixos, per la manera diversa d’entendre la cultura i la política, entre la necessitat del pacte i la virtut del conflicte, i entre la necessitat de la intervenció pública i les virtuts del liberalisme.
Diferents prioritats
¿Es pot fer una política cultural sense una voluntat d’intervenir? ¿Per a fer què? ¿Com s’introdueixen elements de qualitat sobre les propostes dels creadors? ¿Com es prioritzen unes propostes sobre les altres? ¿Com s’opta per la millora de continents i continguts sense perdre de vista la construcció de nous equipaments? És fàcil posar-se del costat dels creadors i, només si vas a la literalitat dels programes, amb uns llenguatges radicalment diferents quant a la retòrica emprada, que és molta, es poden establir les diferències en les prioritats i en la seva aplicació pràctica. ¿Qui es mostrarà en contra de "democratitzar la cultura" o d'"enfortir la vinculació entre cultura i educació"? Si he de donar uns titulars triaria les qüestions de governança, participació i gènere de Barcelona en Comú; la centralitat que JxCat atorga a la llengua i a la capitalitat cultural; la prioritat inversa de Cs pel que fa al castellà i el bilingüisme; la voluntat de reforma i coordinació entre els diversos agents que planteja ERC; l’accent sociocultural dels socialistes; la voluntat de capgirar-ho tot de la CUP, o les propostes més trencadores de Barcelona és Capital. (El PP no ha presentat un programa específic sobre Barcelona).
Grans oblits, grans propòsits
Les campanyes electorals es presten a grans oblits i grans propòsits. Obliden les forces polítiques el que podien haver fet i no han fet, o fan veure que obliden coses que ja es fan i que es presenten com a novetats. Obliden alguns que la societat segueix altres cicles que els electorals, i que aquí es treballa incansablement, amb més o menys suport per part de les administracions. La llista de propòsits pot ser tan llarga com es vulgui, però ningú diu com pensa fer-ho, ni amb quins recursos. O en detriment de què. Cultivar la cultura hauria de ser una aposta estratègica, de llums llargues, amb propostes concretes avaluables en una legislatura, i amb propostes ambicioses els fruits de les quals es vegin a 10 o 20 anys vista, perquè hi ha llavors que en una setmana i amb poca aigua fructifiquen i d’altres que necessiten adobs i podes durant anys.
Notícies relacionades*Editora de 'L’Avenç'.
