La culpa dels Trons la té Yoko Ono

I ara que ja heu parlat tots, és el moment que jo us entregui la clau exacta del final de ‘Joc de trons’.

És broma.

Més que el final de la sèrie, el que veritablement m’ha interessat han sigut les reaccions a aquest final. I, encara més, les reaccions davant aquestes reaccions. Així que suposo que això és la meva reacció davant les reaccions a les reaccions. 

Entre moltes altres protestes aïrades per un final per a molts decebedor, gairebé un milió de persones han firmat una petició en el portal Change.org a fi que els responsables de la sèrie rodin de nou l’última temporada perquè acabi d’una altra manera.

Molts han interpretat aquesta súplica una mica delirant com un signe dels temps, despatxant-la amb un 'maleïts millenials' i tornant a posar el crit al cel pel narcisisme 2.0. És culpa del superjò en les xarxes socials, d’una generació capritxosa acostumada a manar, totes aquestes coses. 

Bé, no ens posem massa formidables, companys de mitjana edat i sociòlegs pop exprés. El 1903, Conan Doyle es va veure obligat a reviure, molt en contra de la seva voluntat, un personatge que havia tirat per unes cascades aproximadament una dècada abans. La seva mare ja l’havia avisat que allò no els agradaria gens als seus fans. I va poder recrear-se en el “t’ho vaig dir”: 200.000 baixes en la subscripció al diari en què es publicava, cartes iracundes i de retòrica Jiménez Losantos a casa de l’escriptor i bústies inundades en tot Baker Street. 

Star Trek o 'El prisionero'

Una cosa semblant va passar amb manifestacions i cartes a l’NBC el 1968, quan molts fans d’Star Trek van fer pressió perquè es rodés una tercera temporada. Aquell mateix any, la gran sèrie de culte 'El prisionero', un encantador deliri psicodèlic sobre un doble espia a qui volen arrencar un secret, va acabar amb un final atropellat que gairebé li costa la vida al seu responsable. El protagonista de la ficció no podia fugir d’una illa i el seu creador, Patrick Mcgoohan, va ser insultat i vexat fins que va aconseguir fugir de les illes britàniques. Fins i tot en 'The Times' li van dedicar una cançó titulada 'Vaig ajudar Patrick McGoohan a escapar'. A començaments del segle XXI, els seguidors de sèries ja s’organitzaven enviant 20 tones de cacauets o milers d’ampolles de tabasco per col·lapsar les oficines de les cadenes que pretenien cancel·lar les seves ficcions favorites. Podria seguir.

Però, per alguna raó, es diu que les reaccions al final de ‘Joc de Trons’ són un lamentable signe dels temps. Són els mateixos que ho deien sobre el Fyre Festival, passant per alt desgràcies com la del mític festival d’Altamont en els 60 (actuaven els Stones i van contractar violents Àngels de l’Infern com a seguretat... a canvi de cerveses). Suposo que són els mateixos que li donaven la culpa a Yoko Ono del final dels Beatles (i de tot).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

A tots ells, un secret: si ets fan d’alguna cosa (un llibre, una sèrie, un estiu, una persona, la vida), resulta que no t’agrada que acabi. I, com que no t’agrada que acabi, és difícil que t’agradi com acaba, tot i que acabi bé. De fet, com passa amb els comiats o les ruptures, si acaba massa bé, sovint és pitjor, perquè no acceptes que ha acabat. A mi tampoc m’agraden els finals, així que acabaré aquesta columna de manera sòbria, amb un punt.