Treballar a 'Redes'

Com altres persones, seguia REDES a les hores en què el passaven: «el oasis de las dos de la mañana», deia Eduard Punset. L’hora que ningú no volia. Quan l’estiu de 2003 vaig rebre un correu en què demanaven redactors per a REDES em vaig plantejar, per què no?

Punset em va encomanar «El experimento», un reportatge de tres minuts de durada, que vaig preparar des de la tardor de 2003 fins a la primavera de 2005. Gràcies a Punset vaig visitar un munt de laboratoris perquè els científics expliquessin «in situ» com feien la seva recerca. Realitzador, càmera i redactora ens plantàvem a universitats i centres de recerca per completar el tema de què tractava el programa.

Cada programa desenvolupava un aspecte de la ciència. Les propostes venien del mateix Punset o de qualsevol persona de l’equip. El desllorigador podia ser un llibre d’alta divulgació –moltes vegades escrit pel mateix científic al que després es convidava al programa o se l’anava a entrevistar– un article científic o la notícia d’un diari, que estiràvem fins a la font.

Amb la llista de temes científics a tractar es repartien les tasques: a qui s’entrevista? A l’autor d’un llibre? A un premi Nobel? A un científic local especialista? I es plantejaven els reportatges i les animacions que complementaven el coneixement complex del programa. Entre mig es planificava sobre què i on es gravaria «El experimento». A més de Punset, que tenia la confiança de RTVE, cal destacar la professionalitat del productor Fernando González Tejedor, que tot ho feia possible.

Ciència en un llenguatge clar

Una de les virtuts de Punset és que se sabia envoltar de bons professionals (i em refereixo als meus companys). Jo també podia treballar colze a colze amb científics joves, dinàmics i capaços d’elaborar la informació de cada programa de la manera més entenedora possible. I de realitzadors que sabien reflectir en imatges el que Punset volia.

REDES parlava de ciència de darrera hora. Amb «El experimento» anàvem a gravar recerca que encara ara és punta, com unes pinces òptiques per a moure cèl·lules in vivo; com s’estudiava el comportament caòtic amb llum de làser, o com un tren podia levitar. Quan calia, també cercàvem en la història, com quan vam explicar el cas de Semmelweis en un programa sobre epidèmies. «Sonrie a cámara», em deia Punset quan érem al plató.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Per il·lustrar com l’equip era capaç, recordo que per gravar les imatges microscòpiques de les pinces òptiques rumiava quines cèl·lules podrien ser més visuals. Fins a la tarda anterior no se’m va acudir: espermatozous. Vaig telefonar al productor que em va dir algunes paraules grosses. Però l’endemà tenia el que havia demanat. «No preguntes», em va ordenar.

Així, amb la capacitat de triar un equip potent i de fer preguntes que feien assolibles conceptes complexos, Punset va saber enfilar-se a les espatlles de gegants i fer la ciència assequible.