La falta de diplomàcia esportiva de la UEFA

Des de fa alguns anys s’ha posat de moda parlar de 'diplomàcia esportiva', expressió que fa referència a la pretensió quel’esport pugui ser utilitzat en l’esfera diplomàtica amb l’objectiud’influir políticament en un país o en una organització internacional. En efecte, l’esport és un tipus de poder tou que ha servit als Estats per provar d’aconseguir alguns objectius polítics. Potser el cas més recordat sigui el de Nelson Mandela i el seu ús del rugbi per integrar les comunitats blanca i negra de Sud-àfrica, després del traumàtic ‘apartheid’. En l’àmbit purament internacional,Mao Zedong va promoure l’acostament entre la Xina i els Estats Units a través de l’anomenada 'diplomàcia del ping-pong', una sèrie de partits entre jugadors dels dos països que va aplanar el camí per a la històrica visita al país asiàtic del president Richard Nixon el 1972.

No obstant, l’esport també pot contribuir a tensar les relacions entre Estats. El futbol, en especial, és una manifestació social en què les col·lectivitats deixen aflorar fàcilment les seves passions. Aquestes amb freqüència adopten la forma d’odi i de desig de venjança, per la qual cosa no resulta estrany que el futbol hagi sigut present com a antecedent o com a resultat de conflictes polítics i religiosos entre nacions... o fins i tot de conflictes bèl·lics. Així va pssar en la coneguda 'guerra del futbol’ que va enfrontar el 1969 les seleccions d’Hondures i El Salvador i que va ser l’espoleta perquè els dos països dirimissin les seves diferències en el camp de batalla.

Probablement siguin aquestes consideracions les que han determinat que el jugador de l’Arsenal Henrikh Mkhitaryan no pugui jugar la final de l’Europa League que es disputa a Bakú, la capital del'Azerbaidjan. La nacionalitat armènia del jugador i la seva implicació en el recolzament a les col·lectivitats armènies de l’Alt Karabaj, un territori majoritàriament armeni enclavat a l’Azerbaidjan d’una guerra entre tots dos països que va ocasionar més de 30.000 morts i que no acaba de finalitzar, n’és la raó. Tot i que formalment l’esmentat conflicte va acabar el 1994, la zona conflictiva continua militaritzada i les relacions entre els dos països són tempestuoses. La dificultat de garantir la seguretat del jugador armeni és el motiu que ha impulsat l’Arsenal a prescindir del seu jugador a la final i per tant, disputar-la en inferioritat de condicions respecte al seu rival, el Chelsea.

És aquí on entra la responsabilitat de la UEFA, l’entitat esportiva organitzadora de la competició. En primer lloc, és dubtosa la política d’elegir com a seus de finals de competicions de tanta rellevància i que mouen tantíssims aficionats en ciutats situades en països que arrosseguen conflictes bèl·lics no resolts. Aquestes designacions que, dit clarament, només s’expliquen per raons econòmiques que beneficien les arques de la UEFA, impliquen que els aficionats, a més de problemes logístics confusos, posin en risc la seva integritat física. Si el COI i la FIFA ja estableixen el respecte dels drets humans com a condició per assignar megaesdeveniments esportius com les seus dels Jocs Olímpics o les finals de Campionats del Món de Futbol, potser no seria forassenyat incloure també com a exigència que el país elegit no tingui problemes polítics o bèl·lics vigents que dificultin o posin en risc els aficionats o els mateixos esportistes.

Notícies relacionades

El Nagorno-Karabakh: la guerra perpètua en els confins d'Europa

Henrikh Mkhitaryan: futbol i guerra a les muntanyes del Caucas

En segon lloc, donant ja com a fet irreversible l’elecció de Bakú com a seu de la final de l’Europa League i sabent des de fa setmanes que la presència del jugador armeni podria desencadenar reaccions contràries per part dels aficionats locals que, fins i tot podrien afectar la seva seguretat personal, ¿no es podria haver dut a terme un exercici de diplomàcia esportiva per desactivar o disminuir aquests riscos? N’hi ha prou amb recordar que a la recent final d’Eurovisió celebrada a Tel Aviv, a només 70 quilòmetres d’una zona de guerra, es va aconseguir comprometre a un alto el foc les parts enfrontades, el Govern de Netanyahu i les milícies palestines de Hamas i la Gihad Islàmica. De la mateixa manera, potser s’hauria pogut aconseguir que una de les aspiracions de l’ideal esportiu, la pau entre nacions, s’assolís, tot i que només fos temporalment.

*Profesor de Filosofia del Dret (UPF). President de l’Associació Espanyola de Filosofia de l’Esport.