Theresa May llança la tovallola

No per esperada resulta menys inquietant la dimissió de Theresa May i la lluita pel poder sense concessions oberta al si del Partit Conservador per ocupar el seu lloc al capdavant del Govern britànic, la qual cosa és tant com dir per pilotar el 'brexit' fins a la seva consumació. Sotmesa a la pressió sense treva de l’ala dura dels ‘tories’, potser May hagi engrossit la llista de primers ministres menys resolutius, però potser ningú al seu lloc hagi hagut de patir tantes andanades de foc amic. El pitjor per a la resolució del 'brexit' és que els noms que s’estudien per succeir May no ofereixen cap garantia per a una sortida ordenada de la Unió Europea.

Cap dels aspirants sembla interessat en un divorci amistós i tots ells van ser molt actius a l’hora d’evitar l’aprovació per la Cambra dels Comuns de l’acord tancat per May a Brussel·les, amb Boris Johnson, el gran favorit a les enquestes per succeir la 'premier', al capdavant de la cridòria. I és de preveure una radicalització més gran en les setmanes que precediran el relleu a Downing Street perquè si per a May era preferible “un brexit sense acord a un mal acord”, per als qui es faixaran en la baralla, tot acord és sinònim de submissió i la inèrcia del moment exclou les opcions menys estridents. Només si salten de debò les alarmes a la City es pot esperar que d’aquí al 31 d’octubre s’imposi alguna forma realista de sortida sense danys irreparables per a la UE i per al Regne Unit