¿'La venda ya cayó'?

A vegades passa quecom més s’aclareixen les coses més costa veure-les i un necessita una gran lucidesa per observar-les. Lucidesa i valentia. Una vegada que les urnes han establert el nou ordre polític per al llarg cicle que comença, els partits s’han posat amb els jocs d’imaginació i venjança. No hi ha cas que ho expliqui millor que Madrid, on Pablo Iglesias va tenir la vergonya d’anar-se’n després de la derrota –“a consultar amb el coixí”, diu, se suposa que de broma– mentre el seu assessor Juan Carlos Monedero brandava el ganivet de les baixes passions contra Íñigo Errejón. El caïnisme de l’esquerra, que porta qualsevol controvèrsia a l’odi irracional, no té remei: cauen en totes les comunitats, es queden fins i tot fora en un parell, i la culpa és d’Errejón.

Tots sabien el cost d’aquesta fractura, des d’Errejón i Carmena a Iglesias –amb la seva aposta per un candidat, Sánchez Mato, que no va aconseguir ni un escó–, però fiaven el futur a una carambola com el matrimoni que, en el pitjor de la seva crisi, s’anima a tenir un fill per a veure si arregla els seus problemes. Lucidesa i valentia: Podem ha dilapidat en un temps rècord un capital rècord, que ningú més ha acumulat tan ràpid. ¿Quin poder conserva? Pablo Iglesias va fundar el PSOE i Pablo Iglesias el destruirà, se sentien a Podem entre consignes complaents fa un parell d’anys. Ara es pot invertir l’adagio: Iglesias va fundar Podem i qui sap si el destruirà. Sens dubte, l’haurà de reformular; el que li exigeix, abans, la capacitat autocrítica d’entendre el missatge de les urnes. “Tots hem de fer autocrítica”, repetia ahir per repartir responsabilitats. Que per descomptat les tenen, tant a Más Madrid, que va descuidar la perifèria de la capital, com en el PSOE, on Pedro Sánchez va imaginar que podria fer guanyador Pepu Hernández amb un parell de passejos i un toc de la seva vareta màgica. Malgrat tot, el primer pensament de cada candidatura s’ha dedicat als errors de la candidatura de davant.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Lucidesa i valentia: l’enduriment del discurs d’Albert Rivera i la seva aproximació a l’extrema dreta –incomprensible a Europa– l’ha portat a les seves millors dades. Té elements per pensar que ha encertat amb la seva estratègia. I té elements per repensar-se-la: va posar tan altes les expectatives en la crispació que s’ha quedat sense 'sorpasso' i sense el centre. Creu que acabarà amb el PP i pot acabar com Iglesias.

I després hi ha Pablo Casado, que ha trobatl’alleujament en un resultat catastròfic. Així és la política, surrealista i irònica: ell va estar a punt d’assassinar Juanma Moreno fins que una derrota el va posar al capdavant de la Junta d’Andalusia. Just el que li ha passat al líder del partit. Es podria dir, llavors, que al PP el salven les seves expectatives de coalició amb Vox, que ja anomenaven extrema dreta. És igual: la seva derrota més crítica li permetrà sostenir-se. L’escrutini, en fi, va fer que caiguessin les benes, que no vol dir que tots ho vulguin veure. Alguns necessiten seguir cecs perquè, si hi veuen, no viuen.