El Rubicó de l'alternativa a Puigdemont

Una part de l’univers postconvergent, veurem ben aviat si significativa o no, ha arribat a la conclusió que no només té el dret a decidir què vol ser quan sigui més gran, sinó que té (ara ja sí) el deure de fer-ho. Però la desconcerta un vertigen colossal, de les dimensions del que degué acompanyar Juli Cèsarfa segles quan va haver de decidir si creuar o no el riu Rubicó per conquistar Roma. Sabia que tant si ho feia com si no, una vegada actués, ja no hi hauria marxa enrere. I igual passa amb un sector del PDECat al qual les excuses per ajornar una decisió se li han acabat al costat d’un intens i llarg cicle electoral, al final del qual el Partit Demòcrata ja té tots els drets electorals (a més de la marca JxCat).

Ara, doncs, ja no tenen excuses per decidir, ni en clau política ni legal. I així les coses, els que consideren que la seva no és la via de Carles Puigdemont han de decidir amb urgència si s’adapten com puguin a la nova realitat de JxCat i el seu líder, si el deixen per anar-se’n a casa o si pretenen lliurar batalla real (no de soroll de fons) per mirar de construir una alternativa des d’aquest mateix espai polític. Externament, ERC ja els està menjant terreny i, internament, els puigdemontistes ho podrien fer del tot, si provoquen un congrés extraordinari del PDECat, que és la hipòtesi que es considera fa setmanes de cara a l’estiu, per acabar d’alinear i d’integrar definitivament les sigles a la filosofia i a la praxi de Junts per Catalunya.

¿Voldran liderar la sublevació figures que ara el miren des de certa distància? ¿L’hi han plantejat joves valors i alcaldes? ¿El poden encarnar il·lustres descavalcats? ¿Ho ha considerat remotament alguna 'patum'? En tot cas, ben aviat, ells i d’altres, tant si la seva discrepància amb Puigdemont és abismal com si ho és de matís, hauran d’optar per fer com en els casaments de pel·lícula americans: o parlen ara o hauran de callar per sempre. Entenent aquí “per sempre” el moment en què els discursos alternatius al de l’expresident ja seran oficialment irrellevants dins de les sigles del PDECat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Existeixen, hi són, David Bonvehí semblava que en reivindicava alguns, alcaldes, dilluns passat, quan afirmava que les sigles JxCat havien aguantat més i millor allà on més PDECat eren. Però el seu és des de fa temps (igual que aquestes mateixes declaracions) un dir sense dir, un sí però no, un no puc amb tu però tampoc sense tu. Això, en tot cas, ja és insostenible.

Ara, amb la perspectiva electoral a Catalunya moderadament llunyana, ja no queden excuses o per fer el pas sense embuts o per assumir una realitat que es considera adversa, i actuar, per tant, en conseqüència: o es juga clar i net per un projecte polític alternatiu al de Puigdemont, que proposi més centre i millor gestió des del sobiranisme moderat que ara vol representar ERC, o es deixa de provocar un rum-rum de fons que també desgasta i minva opcions precisament davant els de Oriol Junqueras. Per acció o omissió, desenllaç ben aviat.