Reyes, pur futbol

Madrid, convertida en capital del futbol mundial en aquesta cita ineludible que representa cada any la final de la Champions League, es va silenciar a mig matí quan va transcendir la tristíssima notícia de la mort de José Antonio Reyes. Per un moment, la gresca de les terrasses i els càntics regats de cervesa es van apagar en el terrible gel que es va apoderar de tots els nostres cossos fins i tot a més de trenta graus de temperatura.

Ens vam quedar desconcertats perquè se suposava que estàvem celebrant la festa anual del futbol europeu, però un dels seus representants més populars, un d’aquells jugadors que captivava els sentits per la seva efervescència, atreviment, improvisació i desenfrenament, se n’acabava d’anar per sempre. ¿Quin sentit tenia continuar parlant de si jugaria Kane, de si guanyaria fàcil el Liverpool o de si mai et pots fiar d’un equip de Pochettino?

Un jugador cultural

Reyes va ser un jugador cultural. Perquè va representar la seva terra i la seva alegria, perquè va encarnar el sentit festiu del futbol, perquè va entretenir de manera despreocupada, perquè va jugar com s’hi jugava al carrer i perquè el seu comportament al camp mai va ser impostat, sinó que bevia de la tradició del nen que es divertia amb dos driblatges, una carrera i una trepitjada a l’esquerra. És per això que la seva desaparició ens ha commogut a tothom, els seguidors dels seus clubs i els simples aficionats al futbol. Reyes no va formar part de la selecció espanyola que va aixecar tres títols, però pertany absolutament a la generació que va dibuixar un ecosistema sense el qual aquells èxits no es poden entendre. 

 

Fins i tot en el tram final de la seva carrera s’aprecia aquesta devoció per la pilota. Va fitxar pel Còrdova i per l’Extremadura. Per equips que lluitaven per no descendir a Segona B. Quan s’han freqüentat els vestuaris més glamourosos i s’han disputat els partits que tothom veu –per exemple París, el 2006, aquell Arsenal-Barça que al seu dia també va ser festa anual del futbol mundial–, no és habitual que vingui de gust esgotar les últimes carreres intentant esquivar pous i fang. Però allà hi havia una pilota, i rivals per regatejar, i partits per guanyar. Reyes era jugador perquè li agradava jugar.

Futbolista universal

Notícies relacionades

Una distracció a velocitat excessiva, possible causa de l'accident de Reyes

Mor el futbolista José Antonio Reyes en un accident de trànsit

Jugador cultural, representant de la seva terra, però també futbolista universal. La seva mort es va convertir de seguida en la notícia de portada a mitjans esportius de tot el món. Al ‘Guardian’, diari anglès, fins i tot va superar en visites la prèvia de la final entre el Tottenham i el Liverpool. Les seccions de comentaris de la ‘Gazzetta’ o ‘L’Équipe’, de països en els quals mai va representar cap club, es van omplir de missatges d’aficionats que manifestaven la seva tristesa perquè, simplement, adoraven veure’l jugar.

¿I no és també això, el futbol? ¿Enamorar-se del qui fa cabrioles, del qui enlluerna amb la seva actitud i la seva carrera, de qui la para suaument i després accelera? Estimar el bo més enllà de les samarretes, voler veure partits seus perquè és bonic, perquè és estètic, perquè és artístic. Reyes ha sigut pur futbol.