Memòria històrica
Via Laietana: el terror de la repressió
La protecció del faristol contra la repressió franquista hauria també de ser d'interès per a la policia democràtica que ocupa avui la direcció
ilu-lunes
1 d’abril de 1939. S’han complert 80 anys del final de la guerra civil proclamat per aquella casernària veu dirigida a una població exhausta. Un final que va ser fictici perquè sense solució de continuïtat el règim totalitari de Franco iniciava una guerra contra l’opositor polític, que va ser tan sinistra i cruel com la que militarment havia finalitzat. La dictadura ja s’havia dotat de tot un arsenal jurídic que es desenvoluparia en els anys de la dura postguerra, per a la repressió implacable de tot intent de resistència a un règim ominós.
A Barcelona, a la Via Laietana, la sinistra Direcció de Policia va ser un símbol d’aquella repressió fundada des del primer moment en la necessitat d’infondre el terror a la ciutadania. El sa terror a què es referia el criminal del general Mola, l’anomenat ‘El director’ de l’Alçament. Un terror entès com a estratègia política per desmobilitzar els vençuts i dissuadir-los de qualsevol actitud d’oposició o de resistència a què el règim sempre va respondre amb acarnissament.
L’inici de la negra nit
Ser conduït a la Via Laietana, o a la Direcció General de Seguretat a la Puerta del Sol de Madrid, o tants i tants altres sinistres edificis i casernes de la Guàrdia Civil repartides per tota la geografia espanyola, era entrar en l’inici de la negra nit que esperava a qui havia tingut el coratge de dir 'no' a la dictadura. I que continuava davant dels consells de guerra i altres jurisdiccions especials que la dictadura va crear al llarg de 40 anys, i que prosseguia a les presons.
La detenció policial estava sotmesa a poques regles i aquestes les marcava la policia. La seva durada abans de ser posat a disposició del jutge de guàrdia podia superar amb escreix els tres dies. Si era necessari, els terminis que formalment fixava la llei d’enjudiciament criminal eren ignorats. L’assistència jurídica al detingut era inexistent. La pràctica habitual de la policia era la tortura, un hàbit per obtenir declaracions del detingut que formava part de les senyes d’identitat dels 'hàbils interrogatoris’ duts a terme per aquell grup d’excrescències humanes (els Polo, Conesa, Creix, Quintela, Melitón Manzanas, Martínez Torres, 'Billy El Niño' i tants d’altres...) que feien el treball brut als sàtrapes que els manaven: ministres, governadors civils i militars, alcaldes...
El control judicial desapareixia i l’atestat policial constituïa una prova de càrrec. L’eventual al·legació de maltractaments pel detingut era contestada pel jutge amb el que era la seva paraula contra la paraula de la policia i allà acabava la funció presumptament de "tutela" del jutge. O, fins i tot, en el pitjor dels casos, amb l’acusació de desacatament a l’autoritat instada pel togat. En aquesta situació de desemparament en el qual es trobava el detingut, res es podia esperar dels fiscals situats llavors als antípodes de la funció tuïtiva dels drets dels ciutadans que el règim no feia cap altra cosa que reprimir. L’excepció a Catalunya la van oferir de forma heroica i arriscada fiscals com Carlos Jiménez Villarejo i José María Mena que no van mirar per a cap altre costat davant dels abusos policials.
Per la Via Laietana van passar moltes persones que van donar el millor de si mateixes en la lluita per la restauració de la democràcia. Moltes d’anònimes i algunes conegudes de l’espectre polític democràtic. Recordar i reparar les víctimes i les seves famílies, difondre la seva lluita i fer pedagogia de la memòria col·lectiva és un dret dels ciutadans i un deure institucional dels poders públics.
La destrucció en diverses ocasions el faristol instal·lat davant de la prefectura és una mostra més que la memòria del terror molesta els que van sostenir la dictadura i els que hi van conviure sense especials escrúpols. Aquest faristol, que després de ser objecte diversos atemptats, sense que els membres la Policia Nacional situada a pocs metres aparentment se n’adonessin, ha sigut reparat i torna a ser col·locat davant de Direcció, mostra també la molt apreciable tasca realitzada pel comissionat de Programes de Memòria, el professor Ricard Vinyes, que des de l’Ajuntament ha continuat el treball iniciat en els temps del Govern tripartit a la Generalitat pel conseller Joan Saura.
Notícies relacionadesRecordar i fer pedagogia del terror del passat a l’espai és també un factor de qualitat democràtica. La ciutadania no pot viure a extramurs de la seva història. I la protecció del faristol hauria també de ser d’interès per a la policia democràtica que ocupa la direcció.
