Paciència

Fa dies que no em trec del cap la famosa cua de l’Everest, aquella imatge tan estrambòtica en la qual descobríem el moment en què els escaladors esdevenien excursionistes. I més encara quan he vist una gravació de l’espera glacial. Escalar és pujar per una superfície difícil, molt vertical, utilitzant les quatre extremitats per progressar. I fer excursionisme és practicar activitats esportives que tenen com a camp d'acció la muntanya. El diccionari no admet dubtes.

En la cua de l’Everest no hi havia progressió sinó paciència. L’activitat que duien a terme era l’espera, que no és precisament la predisposició natural que tenen les quatre extremitats quan estan en moviment. En les cues convencionals, la tendència més habitual és canviar de carril, amb l’esperança de trobar una sortida airosa al desagradable cul-de-sac on t’ha dut la vida. O girar cua i engegar-ho tot a rodar. Un cop tens l’Everest a tocar, però, ¡qualsevol s’atreveix a renunciar a la gesta heroica! Si un d’aquells excursionistes ho hagués fet, si hagués abandonat el ramat, en un gest de dignitat suprema ("jo guillo, aquí us quedeu"), ara seria viral. I seria el meu heroi.