Al contraatac
Tu a Boston i jo a Califòrnia
No m'equivoco si dic que els populars a Euskadi no suporten la línia d'actuació de Pablo Casado. «És caspa pura»
El PP basc vol independitzar-se de Pablo Casado. Pretén convertir-se, més o menys, en el que seria el PSC dins del PSOE. El seu president, Alfonso Alonso, ha explicat que el que busca és “reforçar el projecte”, remarcar la seva “personalitat pròpia”, remarcar el caràcter autonomista de la formació i desvincular-se totalment de Ciutadans i Vox, socis preferents de Génova. En definitiva, refundar el PP basc per després anar per lliure.
Bé, és un experiment nou per a ells; potser l’únic que els queda després d’haver desaparegut pràcticament del mapa. Ja és una qüestió de vida o mort. En aquests moments, més del segon cas que del primer. En privat, són contundents: “O això o morim. També podem morir amb la refundació –afegeixen–, però almenys lluitarem”.
El problema d’aquest pla del PP basc és que a ase magre, ple de mosques. Alfonso Alonso va marxar allà de mala gana, perquè li ho va demanar Mariano Rajoy. Era 'sorayista'; és a dir, va perdre el congrés. El seu nom sempre ha planat sobre cada canvi intern que es produïa a Génova en l’etapa anterior i sempre per a feines més grans i segurament més agraïdes. I res. No m’equivoco si dic que els populars a Euskadi no suporten la línia d’actuació de Pablo Casado. “És caspa pura”. Ja ho va dir Alonso hores després de les eleccions generals: “El que s’hagi descentrat, que se centri”. I com que es veu que la direcció del partit no s’està centrant prou, doncs ell farà la guerra pel seu compte.
No sabem si aquesta decisió serà útil a la llarga. El que sí que tinc clar és que és un símptoma. Un símptoma de la debilitat interna de Casado, a qui un dia li bloquegen la designació dels seus portaveus, a l’altre se li independitza el partit en una comunitat autònoma i al següent li diuen des de Galícia que no hauria de governar amb Vox. Alonso únicament ha informat dels seus plans a Javier Maroto, el basc de Génova i vicesecretari d’organització. Aquest ha intentat mostrar-se comprensible, tot i que rebaixant lleugerament les seves pretensions.
Maroto sap què és anar per lliure, tot i que la incoherència acabi fent malbé la memòria. Ara, amb Casado, rebutja els pactes amb Bildu que sí que era partidari d’aconseguir sent alcalde de Vitòria. Segons la meva opinió, és molt difícil que la idea d’Alonso surti bé. Per la deslleialtat, per la memòria dels votants i perquè un partit que fa aigües sempre és poc atractiu.
