¿Puc ser un devot de la mentida?

Ja sé que molts lectors consideraran la meva afirmació escandalosa: no soc un devot de la veritat. De vegades és més noblela mentida quan pot consolar, fins i tot si serveix per consolar en moments difícils.

Tots, alguna vegada, hem mentit per consolar algú: “Això no serà res”. Frases que no són mai dites d’una manera seca. Fins i tot agraïm una mentida quan sabem que ho és. La mentida també s’ha convertit amb el pas dels anys en una eina literària. Tant en la literatura escrita com en l’oral.

Tots els homes menteixen, es pot llegir als llibres dels salms. Francament em costa entendre que en àmbits religiosos s’arribi a acceptarla mentida com un fet natural. Amb aquest precedent, la mentida es converteix en un pecat que té la porta oberta.

Però hi ha molts pecats que no s’han de confessar. Les modestes i habituals mentides formen una xarxa habitual de minipecats. Quan jo era un jovenet estudiant als Escolapis teníem confessió cada dissabte i això deu haver passat a la història. Hi ha una sentència,un text de Miguel de Cervantes,que diu això: “El pecat no és en el fet, sinó en la voluntat”.

Ser un expert en pecats no està de moda. Sobretot no interessa en el món de la publicitat. Ja sé que molts lectors consideraran la meva afirmació escandalosa: o no soc un devot de la veritat.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Apareixen de vegades enganys molt nobles, molt consoladors. Hi ha notícies que no han de ser mai dites sense un somriurei un punt de tendresa en la mirada,una cosa que té el significat de la complicitat.