El canvi organitzatiu de Podem
Tasques pendents
Només espais polítics autònoms amb representació pròpia afrontaran eficaçment a les nostres comunitats l'eixamplament imprescindible de la nostra base social heterogènia i el debat sobre les reformes del model territorial espanyol
alberto-rodrguez
La primera vegada que vaig tenir l’ocasió de parlar amb Alberto Rodríguez va ser cap a l’octubre del 2016 quan Eduardo Inda ens va apuntar tots dos a una 'Sexta Noche’ com a part de la seva particular llista de l’eix del mal podemita amb Pedro Arrojo i Antón Gómez Reino.
Avui el seu nomenament com a secretari d’Organització de Podem està sent saludat per tothom. ¿Saludat perquè respon a una autocrítica demanada per terra, mar i aire?, ¿perquè ajuda a recordar les tasques pendents? Potser la unanimitat que concita la seva designació es deu que d’alguna manera simbolitza bé la línia clara entre les dues úniques ‘famílies’ realment existents a Podem.
Les dues ‘famílies’ de Podem
L’experiència em va convèncer que, més enllà d’oficialistes, transversals o 'anticapis', la diferència a Podem va estar sempreentre la gent constructiva, que només trobem en la feina callada per millorar l’eficàcia de les eines polítiques del canvi i la gent capaç de qualsevol cosa per un minut de tele; la gent abocada al diàleg i el respecte a les regles i la democràcia interna i els que grimpen generant ambients tòxics on prioritza l’anomia i l’arbitrarietat; en definitiva, entre aquells que aposten per l’obertura i els que es tanquen en si mateixos i sobretot les idees. I exemples dels primers, els constructius, els trobem en totes les famílies de l’espai del canvi: Yolanda Díaz, Rafa Mayoral, Clara Serra, J. M. González, Kichi... I per descomptat, del contrari també n’hi ha.
Després d’aquell episodi vaig coincidir diverses vegades amb Alberto Rodríguez al Congrés, ell des de l’òptica de la Comissió d’Ocupació i jo des de la de Foment. Vam compartir lluita contra el document de regulació aeroportuària –que dona el cop de gràcia al servei públic del nostre sistema aeroportuari– i en favor de la dignificació de les condicions laborals a Ferrovial,una de les externalitzacions més lucratives de Renfe. Aquesta experiència al Congrés em fa pensar que es bolcarà amb les seves noves responsabilitats. De feina no n’hi faltarà.
Recordo que només dos dies després del 20-D del 2015 –quan encara era secretari d’Organització d’un partit que gràcies al concert dels esforços col·lectius de molts comptava amb 5 milions de vots, 69 diputats, 152 parlamentaris i parlamentàries i estructures en 770 municipis– enumerava en un article algunes d’aquestes tasques, lamentablement encara vigents. Arrencava fent veure la necessitat de posar fi a la maquinària de guerra electoral –que va tenir la seva funció, però que era i va continuar sent una mena de suspensió de drets de la militància, un 'estat d’excepció' intern– i apuntava que “els consells ciutadans municipals estan cridats a ser els protagonistes d’aquest cicle per a la nostra organització (...) aquí és on s’han construït les més de 4.000 assemblees de debat programàtic i s’ha aixecat la fortalesa dels més de 20.000 apoderats”, afegint poc després que “la nostra organització serà federal o tindrà dificultats serioses per continuar assentant-se i consolidant-se”.
Veu pròpia al Congrés
Avui algunes comunitats com Catalunya o Galícia ja han buscat per si mateixes aquestes fórmules federalitzadores i tenen veu pròpia al Congrés. Podem Andalusia, per la seva banda, va decidir en la seva segona assemblea el novembre del 2016 que seguiria els seus passos i consolidaria una realitat jurídica plena amb els mateixos nivells d’autonomia que tenen estructures territorials federals o confederals com la del seu soci de coalició IU-CA-LV o Catalunya en Comú.
El 31 de maig, en el consell ciutadà andalús ens citem a un debat col·lectiu sobre els mitjans per culminar la tasca, sabedors que només així, com un actor autònom, l’espai dels qui conformem Podem a Andalusia podrà continuar consolidant-se mentre ho fa amb una eina exitosa –Endavant Andalusia– que a les eleccions andaluses va superar en dos punts el resultat de la coalició el 28-A.
Només espais polítics autònoms amb representació pròpia afrontaran eficaçment a les nostres comunitats l’eixamplament imprescindible de la nostra base social hetereogènia i sobre tot el debat sobre les reformes del model territorial per arribar a Espanya. Ho estem veient amb la geometria dels pactes, ¿com si no assumir amb plena responsabilitat i sense tripijocs les contradiccions de la nostra realitat federal sense fer-ho amb els instruments que articulen les nostres polítiques?
Els reptes, en fi, continuen sent-hi. Li desitjo sort a Alberto Rodríguez, de feina no n’hi faltarà.
