Governar pactant, però sense coalicions

Un dels fenòmens més curiosos del panorama espanyol és l’absència de governs de coalició en l’àmbit estatal. Aquesta situació, que contrasta amb la gran varietat de pactes que hi ha hagut en els àmbits regionals i locals, crea una certa sensació d’anormalitat democràtica. Especialment en un moment en què el sistema de partits sembla que s’està movent-se de manera clara cap a un multipartidisme que fa que cap govern d’un sol partit pugui representar de manera clara una majoria suficient de votants.

L’actual debat sobre el possible pacte entre Podem i el PSOE no és més que la mostra d’aquesta estranya dificultat. Sembla clar que l’equilibri de forces entre Podem i el PSOE justificaria l’entrada de la formació de Pablo Iglesias en el Govern amb un rol més actiu del que han tingut fins ara. Un rol que li permetria fer valer el seu pes parlamentari i garantir una majoria parlamentària més àmplia a la que han tingut els últims dos governs en la legislatura anterior. Alhora, no és descartable que aquest rol no serà en forma de soci petit de Govern ni en forma de Govern de coalició. A falta de detalls concrets, i si no hi ha sorpresa, l’anomenat Govern de cooperació sembla més un Govern amb picades d’ullet a l’espai de Podem, però sense posicions en el Govern de membres de l’executiva del partit, que un Govern de coalició. Una situació que mantindria, d’alguna manera, la situació d’excepcionalitat.

Notícies relacionades

El PSOE assumeix que necessitarà ERC en la investidura

Sánchez accepta «cooperar» amb Iglesias però dona un cop de porta a la coalició

En un país capaç de governar el nivell supraestatal amb coalicions sense problemes, ¿què fa que sigui tan difícil formar un Govern de coalició a nivell estatal? La resposta segurament té diverses respostes, però hi ha dos elements que crec que destaquen clarament: un sistema de govern que fa necessari tenir el vot, per activa o per passiva, de la majoria de diputats, fins i tot en contextos en els quals no hi ha majoria alternativa possible. I un sistema de partits que tendeix a generar dos blocs bastant hermètics a esquerra i dreta que, quan no aconsegueixen imposar-se clarament l’un a l’altre, deixen com a únics actors frontissa possibles uns partits regionals amb pocs incentius d’entrar en el poder en el Govern de l’Estat, però amb molt poder per vetar opcions.

Vetos i desacords

Les negociacions per formar Govern de coalició entre Podem i el PSOE es veuen dificultades per la necessitat d’aconseguir el vot positiu d’un nombre important de partits regionals, no només pels vetos que aquests puguin imposar, també perquè suposen un motiu de desacord afegit a l’hora de prioritzar socis. Alhora, és imprescindible que la negociació entre les dues forces tingui èxit si Pedro Sánchez vol formar Govern sense els partits del bloc de la dreta. Per això estem veient l’actual ventall d’eufemismes i noms creatius que els negociadors esperen que permetin superar el bloqueig. Un bloqueig que probablement ens mantindrà en la situació d’excepcionalitat.