Llegir fins al final

Sabré que m’he fet vella, vella de veritat –no unes quantes arrugues, la consciència cada vegada més afilada del pas del temps o una creixent dificultat per trobar les claus de casa– quan ja no tingui ganes de llegir. Llavors sabré que tot s’ha acabat, que tot està perdut.

Sempre passa. Ningú llegeix fins al final. Suposo que arriba un dia que ja no volem més històries, potser perquè pressentim que la nostra s’està acabant, o perquè ens hem tornat egoistes al tornar-nos més fràgils, o probablement també per falta de forces, perquè ja no hi veiem bé, perquè llegir requereix un esforç que al nostre cos ja no li dona la gana de concedir-nos.

La meva àvia, una lectora extraordinària, va deixar de llegir quan li van diagnosticar parkinson. La meva mare, que era una d’aquelles persones d’una altra època que abans de complir els 20 anys ja ho havien llegit tot, va continuar llegint (P. D. James i novel·les policíaques, però també autors que jo llegia enlluernada i que ella redescobria. Jo, jove, estúpida i petulant, mai seguia les seves recomanacions culturals, però ella les meves les seguia sempre i a sobre me les agraïa) fins un parell d’anys abans de morir. Va continuar veient cine i sèries amb passió, però va deixar de llegir. Potser té a veure amb el fet d’haver sigut editora durant tota la seva vida; la majoria dels editors només acaben llegint el que publiquen, no tenen temps per a més.

Notícies relacionades

Esther Tusquets: «Vaig estar a punt de morir i no em va importar»

Amélie Nothomb: en safata de plata

La meva mare m’explicava que quan descobria un autor que li agradava de veritat començava pel seu primer llibre i seguia, un després de altre, de forma sistemàtica, fins a l’últim. Deia que aquesta manera exhaustiva de llegir era la més seriosa i profunda (se submergia en els autors com d’altres se submergeixen en les persones, es diu enamorament).

He viscut alguna vegada aquesta fascinació que fa que un desitgi llegir tot el que ha escrit un autor. Em va passar amb Ian McEwan després de llegir 'Expiació'. I amb Colette, Françoise Sagan, Dostoievski, Camus, P.D. James (la gran, immensa P.D. James; en aquest cas sí que vaig seguir la recomanació de la meva mare). M’està passant ara amb la fenomenal Amélie Nothomb (meravellosament traduïda pel gran Sergi Pàmies). Vaig amuntegant els seus llibres llegits en una pila; m’agradaria que arribés fins al sostre; no és impossible ja que escriu un llibre a l’any. Crec que a la meva mare li agradaria, tot i que no sé què opinaria de la meva mania d’apilar els llibres.