Pantalles
fauda
Hi ha tantes sèries per veure que de vegades passen anys des que s’estrenen fins que les descobrim gràcies al comentari d’un amic, d’una crítica o en una tarda sense cap més intenció que estirar-se al sofà davant la tele a la recerca d’una bona història a què enganxar-se. La sèrie israeliana ‘Fauda’ (en àrab significa ‘Caos’) es va estrenar el 2015 i poca gent se’n va assabentar fins que l’estiu del 2016, el canal per satèl·lit Yes, la va comprar i va començar a distribuir-la. I va passar una cosa extraordinària. La sèrie explica la vida diària tant d’un grup d’elit de les forces de defensa israelianes, com dels àrabs als que persegueixen. I ho fa amb un to gens maniqueu, en el qual s’expressen amb una mirada intel·ligent els avatars d’uns i d’altres, així com les seves raons i la seva faceta més humana i personal. Tant és així que de seguida el públic dels dos bàndols es va enganxar a ‘Fauda’.
Va ajudar el fet que la sèrie es va rodar en versió original en els dos idiomes dels protagonistes, àrab i hebreu, donant així exemple de l’aposta dels creadors per oferir la visió del conflicte des de les dues bandes. Va tenir tant èxit que Netflix la va començar a distribuir a tot el món el desembre del 2016, i des d’aleshores es troba entre els productes delicatessen que ofereix la televisió d’avui dia. Aquest any arribarà la seva tercera temporada.
Hi ha tantes sèries per veure que passen anys des que s’estrenen fins que les descobrim
Creada per Avi Issacharoff i el principal protagonista, l’actor Lior Raz (que abans de dedicar-se a l’actuació va ser membre de les forces armades d’Israel), la sèrie és un altre exemple per afegir a la llista de grans productes de ficció nascuts a Tel Aviv: ‘Mouna’, ‘Absentia’, ‘Shtisel’, la comèdia ‘El buen policía’, ‘Hostages’, ‘Mossad 101’, ‘Bni Aruba’, ‘Hatufim’ (de la qual va sorgir ‘Homeland’) o ‘Cuando los héroes vuelan’, entre d’altres.
La sèrie ‘Fauda’ explica sense maniqueisme el dia a dia d’un grup militar israelià i dels àrabs als quals persegueixen
El que més crida l’atenció rau en el to general: els guionistes han fugit deliberadament de repetir el tradicional discurs de bons i dolents: intenten retratar amb objectivitat un conflicte que, com el que afronten fa molt temps jueus i palestins, és de tot menys fàcil d’explicar. La intenció és lloable i les diferents històries se segueixen amb interès a través d’episodis d’una durada gens usual, que oscil·len entre els 33 i els 40 minuts. Però les trames secundàries manquen de fondària i molts dels diàlegs són avorrits i simplistes. A més, tot i que les escenes d’acció mantenen sempre un alt nivell, els personatges, a mesura que se succeeixen els capítols, van perdent interès. Malgrat això, si no l’han descobert encara, feu-li un cop d’ull perquè supera amb escreix l’aprovat.
Al començament d’aquesta dècada era inimaginable pensar que a l’acabar-la veuríem amb assiduïtat sèries israelianes, islandeses (‘Atrapados’), daneses (‘Borgen’) o serials turcs (‘Fatmagul’) , però és així. El món s’ha fet més petit i global que mai, tot i que inexplicablement encara confonem l’afirmació de la nostra llengua, religió, ideologia o raça amb la negació de les dels altres.
