Memòria histèrica

Fa vint anys, quan Jordi Pujol va guanyar en escons Pasqual Maragall, l’eufòria es va desencadenar al quarter general de CiU, on un grup d’entusiastes van arribar a corejar: “¡Francino a BTV!” Es dirigien a la pantalla de TV3, on jo trastejava amb formatgets i forquilles dels resultats electorals. Encara no existien les xarxes socials com a agent contaminant -i intimidador-, però ja sabia que la meva activitat professional no resultava grata a una part del nacionalisme català. Marta Ferrusola, per exemple, ho proclamava sense  embuts: m’ho han explicat diverses vegades; la posava nerviosa. Bé, llibertat d’expressió... i de selecció de canal.

No ho vaig viure mai com un drama. Andreu Buenafuente, Julia Otero i un servidor vam arribar a convertir-nos per a alguns en una mena de ‘trio d’espanyolistes’ que no estaven alineats al carril correcte. Ens van arribar a proposar l’ús de l’orellera per a entrevistats castellanoparlants i així no haver de canviar d’idioma. La cosa no va prosperar, però estic segur que li hauria encantat a l’actual portaveu del Govern.

En fi, que m’ha vingut tot això a la memòria per algunes bronques en la constitució dels nous ajuntaments i, singularment, per la reelecció d’Ada Colau com a alcaldessa de Barcelona. Una altra vegada insults com “traïdors”, “botiflers”, “venuts” o “antipatriotes”. Sempre passa el mateix amb els fanàtics: si t’afegeixes a la seva causa, ets un convers; si l’abandones o no hi dones suport, un renegat... o coses pitjors.

Notícies relacionades

Comuns i independentistes prenen la plaça de Sant Jaume

JxCat pacta a última hora amb ERC a Santa Coloma de Farners davant de les pressions de Torra

Sé que avui l’embolic és enrevessat: els presos, el judici, l’efecte Puigdemont, la resurrecció de l’espanyolisme més feréstec i un fracàs descomunal de la política, amb insolència inclosa a la meitat dels catalans, ho compliquen tot molt més.  Però alguns senyals venen d’abans; per exemple, considerar els mitjans públics com a ariet d’una manera concreta de ‘fer país’. O la urticària que genera a determinats sectors l’olor de Catalunya. L’esbroncada a Raimon per cantar en català durant l’homenatge a Miguel Ángel Blanco explica moltes coses; i va ser el 1997, no abans-d’ahir. Però abans de criticar els fatxes, l’Estat opressor i els hereus de Franco; i abans de buscar traïdors o desafectes per les cantonades, ¿per què no acceptem que Catalunya és com és?

Podem continuar fent l’imbècil fins a dir prou o aprofitar la història per buscar alternatives. Per cert, ¿hi ha places lliures a BTV? Mai se sap...