Sant Joan a Ciutadella

Estic enamorat de les festes de Sant Joan a Ciutadella. Són dies on adoro un noble i un capellà que, acompanyats de més caixers i cavallers, em fan passar les dues millors nits de l’any. Hi vaig entrar de la mà de ciutadellencs. Al principi preguntava i ells m'explicaven, fins que vaig estudiar-me els protocols on es detalla amb religiositat la festa, des dels vestits fins a la música. És impressionant. Ho fan igual ara que fa cent anys. I aquesta és la gràcia de Sant Joan: el present mai no altera la tradició. Tot i que el turisme estigui trinxant-ho.

No és nou. Si Sant Joan cau en cap de setmana, l’illa es desborda de catalans i mallorquins, incloent el turisme de borratxera, gent que sua masclisme i imperialisme i entra a cases sense permís o perd el control amb els cavalls. Això ha provocat en els darrers anys –i degut a un accident mortal– protocols durs de seguretat que fan, per exemple, que hi hagi ciutadellencs que no pugui anar als jocs d’Es Pla, un dels moments més màgics.

Notícies relacionades

Quatre ferits en les festes de Sant Joan de Ciutadella

Twitter era una cerveseria de Múnic

Per això, quan algú intenta plantejar algun tipus de canvi no volen sentir-ne parlar. És precisament una reacció defensiva al que genera el turisme. Els que hem sentit profundament Sant Joan viviem les festes amb molt de respecte, mirem de no interferir en els debats, però em sumo al que demanen de fa anys: que no deixin entrar tanta gent a l’illa durant les festes. Si es regulés el turisme, no caldrien plans tant restrictius de seguretat. Seria un acte reparador per generar confiança entre l’Administració i el santjoaner, i aleshores es podrien proposar altres debats que són necessaris en qualsevol tradició. Penso en un que urgeix: el de revisar el paper de la dona. Un tema que quan intento treure genera molt malestar.

Tinc la percepció que fins que no es protegeixi Sant Joan del turisme massiu, qualsevol revisió de la tradició serà vista com un atac directe als seus records, emocions i avantpassats. I un sentiment, quan es fereix, no es repara. Estic amb Ciutadella.