Crits a Colau
Hiperventilats
Els nuclis més reaccionaris de l'independentisme, amb la seva actitud agressiva, acaben reforçant els sectors dels Comuns més contraris a l'entesa amb el sobiranisme
ealos48648254 attention editors sensitive material this image may offen190616192310 /
Les protestes contra la investidura d’Ada Colau han servit d’aparador per a la pitjor cara de l’independentisme. La protesta de la plaça Sant Jaume contra els comuns pel seu pacte amb el PSC i la investidura amb els vots de Manuel Valls va degenerar en una sèrie d’escenes patètiques. Els insults masclistes i classistes contra la comitiva municipal durant el camí des de l’ajuntament fins a la Generalitat van ser lamentables. Tot plegat, un espectacle esperpèntic que els partits independentistes d’esquerres haurien de ser els primers a denunciar.
Els hiperventilats que van esbravar-se al carrer el passat dissabte no són ni molt menys majoritaris dins de l’independentisme, que ha provat al llarg dels anys el seu caràcter cívic i constructiu. Però tot i això, existeix un nucli exaltat i reaccionari que té una presència i influència significativa a les xarxes socials i, a vegades, també als carrers. Ignorar-los o menystenir-los –com ha fet i segueix fent l’independentisme majoritari, amb l’argument que no representen a ningú i no cal d’amplificar-ne l'impacte– no els farà desaparèixer.
El fenomen dels hiperventilats no és nou. De fet, la primera víctima d’aquestes actituds no van ser els comuns, sinó ERC. Durant l’etapa del tripartit, l’entorn de l’antiga CiU va alimentar un independentisme de tall dretós amb l’objectiu de desgastar els republicans pel seu pacte amb el PSC i ICV. Tot s'hi valia: des del famós DVD ‘Confidencial.CAT’ de David Madí, fins als articles i difamacions anònimes en fòrums d’internet, passant per la projecció als mitjans d’una sòlida nòmina d’opinadors que van dedicar-se a disparar de forma sistemàtica contra l’aliança d’esquerres en general i ERC en particular, acusant-la de botiflera i traïdora.
Notícies relacionadesAmb el temps, però, el fenomen hiperventilat ha anat fent més complex, i en tots els partits sobiranistes hi ha, en menor o major mesura, traces d’aquesta mena d’actituds. Tanmateix, l’independentisme dretós ha tingut dificultats a l’hora d’articular la seva presència política. Partits com Reagrupament o Solidaritat van pretendre representar-lo, però es van estavellar a les urnes. El darrer intent electoral del filòsof mediàtic Jordi Graupera, apadrinat per l’ANC, va embarrancar a Barcelona. Avui en dia, probablement és Junts per Catalunya qui més recull l’esperit d’aquest sobiranisme de pit i collons: l’actual president de la Generalitat, Quim Torra, va militar precisament a Reagrupament.
Que aquestes veus de l’independentisme més dretós es consolidin interessa especialment als sectors dels comuns més contraris a l’entesa de les esquerres sobiranistes. Però que des d’aquests espais es magnifiquin aquesta mena d’actituds de forma interessada no vol dir que no existeixin i no s’hagin de denunciar des de l’independentisme d’esquerres. Aïllar i desactivar als hiperventilats és un pas imprescindible. Es pot ser molt crític pel pacte entre Colau i el PSC, i al mateix temps abominar i denunciar aquesta mena d'actituds. En temps de trinxeres, la complexitat i els ponts segueixen sent més necessaris que mai.
