Anàlisi
L'exemple del ciutadà Roldán
L'abraçada a Vox ho ha trencat tot i la indissimulada estratègia de Rivera de com pitjor millor deu resultar irrespirable per a algú que pensa primer en el país i després en el seu partit
roldan
Els partits s’omplen d’oportunistes que arriben exhibint el somni de la transformació de l’espai públic –en el millor dels casos– i acaben a les ordres d’un líder amb qui només comparteixen una espessa xarxa d’interessos particulars. Toni Roldán no és un d’ells. La seva renúncia és una pèrdua per a la política espanyola, però el seu exemple hauria de servir per honrar els qui viuen fidels a les seves idees, fins i tot encara que ho hagin de fer contra corrent.
En política, la lleialtat a les idees acaba amb freqüència sepultada per la lleialtat a les persones que garanteixen un determinat estatus. La temptació és gran, però el preu és car: renunciar a mirar-se al mirall dels valors més íntims en una professió que requereix 24 hores de connexió i fidelitat pública a prova de bombes.
Els qui no han tingut vida professional al marge de la política, ni habilitats reconegudes més enllà de l’univers de driblatges curts, fontaneria i lluita de carrer que tant premien els partits, probablement estan disposats a aguantar-ho tot. Però Roldán ha dit prou i ens ha recordat algunes coses elementals: “La política no és un supermercat. Aquí no es venen productes que es puguin alterar de la nit al dia”. I remata: “Un no pot mirar de ser el que no és durant massa temps”.
Roldán va renunciar a la seva brillant carrera com a analista a Londres perquè va acceptar formar part d’un projecte rabiosament trencador: antinacionalista –en un univers dominat per l’independentisme–, liberal i de centre –en un país molt ideologitzat on es pensava que no hi havia espai per al pragmatisme reformista– i activament europeista –en un univers en el qual Europa viu permanentment en segon pla–. L’abraçada a Vox ho ha trencat tot i la indissimulada estratègia de Rivera de com pitjor millor deu resultar irrespirable per a algú que pensa primer en el país i després en el seu partit.
L’entrada i sortida de Roldán a Ciutadans ens proposa la millor imatge de les esperances i les hores fosques en què s’ha instal·lat aquest partit. De la seva capacitat per atraure talent i frescor, a expulsar-lo com fan freqüentment els partits vells. Primer va ser Valls; ara, Roldán. La via d’aigua hauria d’agitar el barco taronja. La pèrdua de les essències no és un camí digne per arribar al poder, en el discutible supòsit que aquesta transmutació els beneficiï.
Rellegeixo l’imprescindible assaig 'Todo lo que era sólido’, d’Antonio Muñoz Molina. “Portar la contrària tot sol, a cos net, dient educadament el que un pensa que ha de dir... el que li sembla indigne callar, sabent que s’arrisca no a la reprovació segura dels qui no comparteixen les seves idees sinó al rebuig ofès dels que el consideren un dels seus; portar la contrària no a visions abstractes i totals del món sinó a fets particulars de la realitat”. Bona sort, ciutadà Roldán.
