Política lenta

En política, la rapidesa és un actiu; però la simple acceleració pot ser un problema greu. La nostra cultura políticacorre el risc de quedarpresonera de la confusió: reaccionar davant d’un problema o un repte no és el mateix que respondre-hi. La política ha d’oferir respostes de fons, no actuar sota l’agitació d’una dermatitis. S’ha de tornar a gestionar la cosa pública ambmés capacitat d’anàlisi i reflexió. Desaccelerar és la garantia, crec, de recuperar el sentit profund i transformador de la política democràtica. Aquestes podrien ser algunes de les claus de l’elogi de la lentitud en la política.

La ponderació. La política reposada permet l’avaluació racional de les alternatives i les seves conseqüències. “Els líders prudentss’obliguen a prestar la mateixa atenció als defensors i els detractors de la línia d’acció que estan planejant”, afirma el polític i pensador Michael Ignatieff. La política necessita ponderació equilibrada. L’interès general només es pot defensar des de l’anàlisi d’oportunitats i variables i la valoració de quines garanteixen el bé comú. I això necessita temps, mètode i disciplina. El filòsof alemany Peter Sloterdijk, en una entrevista recent defineix molt bé aquesta necessitat: “Sense una certa distància, sense una certa desimplicació, l’actitud teòrica és impossible. La vida actual no convida a pensar”. I quan la política no pensa, és imprevisible, arbitrària i espasmòdica. Just el contrari del que es necessita.

Líders que sàpiguen esperar

La decantació. Lapolítica serenadeixa reposar les opcions per veure-les amb la perspectiva i distància que, moltes vegades, es necessiten per abordar la complexitat. A més, la decantació no és passivitat; ésespera pacient i activa, que és una altra cosa. Necessitem líders que sàpiguen esperar, que la seva paciència no sigui acusada de renúncia o inacció i que no actuïn acomplexats o espantats per la seva imatge pública. L’interès generalexigeix cautela, moderació i tranquil·litat. Decantar-se és, de vegades, millor solució que precipitar una decisió per falta de temperància política i personal.

La maduració. La política assenyada pensa sense pressa. Necessitem una cultura política que s’allunyi del curtterminisme, tan efímer com irrellevant. Els reptes a què ens enfrontem demanen una gestió política capaç de madurar les solucions per fer-lesestables, duradores, profundes i sostenibles. Aquest enfocament és imprescindible quan, precisament, ens queda molt poc temps per reaccionar adequadament a reptes globals i locals que necessitenrespostes de fons i a fons. Quan no hi ha marge, la política del bé comú ha d’apostar per maduresa i la temperància de les solucions profundes, com revindicava Norberto Bobbio en el seu assaig ‘Elogio de la templanza’. La pressa genera pedaços. La sensatesa, solucions.

La pedagogia. La política transformadora necessita pedagogia. Les respostes polítiques de fons necessiten complicitats i comprensions que l’agitació no permet abordar. Necessitem temps per poderexplicar bé les raons, els arguments i les propostes, i que aquestes puguin ser compreses en la seva totalitat i profunditat. Donar-nos el temps necessari per generar aliances públiques per l’interès general és imprescindible per sumar esforços. Sense temps, no hi ha pedagogia. I sense pedagogia, hi ha populisme pur i dur. Rafael Campalans ho va sintetitzar: “Política vol dir pedagogia”. Presentar el que és complex com a simple aboca a oferir el que és fàcil com a solució. Tan fàcil com ineficaç o temerari.

La garantia. El respecte als temps en la gestió de la cosa pública pot i ha de ser una garantia de la seva qualitat. Els terminis, per exemple, són alhora procediment i garantia. No és possible la qualitat en la política democràtica ni en la gestió de la cosa pública si totes dues són sotmeses a l’acceleració i l’agitació. Necessitem una política lenta perquè sigui rellevant, exigent i garantista. Tenir pressa, en política, és el camí més directe cap a l’arbitrarietat i la instrumentalització del que és públic al servei de les urgències partidàries o personalistes.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Fa 10 anys, Carl Honoré va escriure l’imprescindible llibre ‘Elogio de la lentitud’. “Viatgem constantment pel carril ràpid, carregats d’emocions, d’adrenalina, d’estímuls, i això fa que no tinguem mai el temps i la tranquil·litat que necessitem perreflexionar i preguntar-nos què és el que és realment important. En la vida, és recomanable; en la política, és imprescindible.

Assessor de comunicació.