'Lectio ultima'

Una “lectio ultima” és l’última lliçó d’un professor que acaba, amb un cert ritual acadèmic, la seva etapa docent. Ha fet múltiples classes, ha ensenyat “la caixa de les eines que la cultura ha desenvolupat per complementar l’instint”. Ha comprovat allò que deia Jerome Bruner, que som “homo docens”, és a dir, que ens signifiquem perquè aprenem i transmetem, perquè som baules d’una cadena en la qual no vivim per a nosaltres mateixos sinó per a les generacions futures. Una lliçó és, abans de res, una lectura, en veu alta, una proposta que el professor comparteix amb els alumnes per tal d’entendre la cultura com una construcció.

El catedràtic Pep Nadal, una referència indiscutible de la lingüística, ha llegit la seva última lliçó. Una reflexió robusta sobre la llengua i les llengües, sobre les parts i el tot, sobre la idea de continuïtat i comunitat. Ha estat més que una lectura final: un corol·lari del seu pensament. I, també, com fan tots els bons mestres, un testament sentimental. Com escrivia Camus a monsieur Germain: “Els vostres esforços, el vostre treball i el cor generós que hi posàveu continuen ben vius en un dels vostres petits col·legials”. Així, Pep Nadal.